Desorientats

El temps és un invent dels humans basat en la repetició impertorbable de les coses. Mesurar el temps és mesurar el ritme en que una determinada cosa passa i torna a passar, passi el que passi. Segurament el primer ritme que vàrem notar els humans va ser el del Sol, que surt i torna a sortir, i així del temps que passa entre una sortida de Sol i una altra en vàrem dir “dia”. Un altre ritme va ser el de la Lluna i d’aquí en surten les setmanes i els mesos, i encara un altre va ser el de les quatre estacions i n’hem dit “any”. Plogui o nevi, estiguis trist o eufòric, el vegis o no, saps que el Sol surt cada dia. Cada dia. El Sol sortirà cada dia i ho farà per Orient, segur, i per això d’algú insegur en diem “desorientat”, perquè ja no sap ni per on sortirà el Sol. Els ritmes impertorbables, fiables i constants ens donen certeses, i els humans necessitem certeses perquè sinó ens desorientem.

Compartir el mateix ritme és una de les coses que vertebra una comunitat. A pagès es vivia al ritme de les feines del camp (la sembra, la collita...), a la Costa Brava molta gent vivia al ritme de la temporada turística... però ara ja fa uns anys que cadascú va al seu ritme. Vivim junts, però cadascú al seu ritme, cadascú amb el seu horari sigui el de la feina, el dels nens, el de la tele... i també molta gent desorientada, sense horaris ni ritme. Com els polítics que ja no saben de quants anys seran les legislatures, o els aturats de llarga durada que no saben si mai tornaran a tenir un horari. El cas és que som massa gent vivint junts sense compartir el ritme que ens podria donar certeses i confiança. Un projecte compartit és aquell que comparteix objectius però sobre tot tempo. Res més trist que una societat que ja no comparteix el ritme, perquè tindrà problemes per remar junts, pedalar junts, viure junts. Veig els debats al Parlament per nomenar un nou President de la Generalitat de Catalunya i es confirma que vivim en ritmes diferents, que fem servir un concepte de temps diferent. O hi ha algú desorientat, o al Parlament viuen sota un Sol diferent al meu.

Abans de 1900 cada província tenia oficialment una hora diferent, depenent de la seva hora solar i per tant depenent de la seva situació geogràfica. Però això era l’hora oficial a nivell de províncies, mentre que l’hora real a cada poble era encara més imprecisa, doncs era la que marqués el campanar de l’església. Eren les set quan el campanar tocava set cops, i això depenia de quan el capellà hi anés a fer-les repicar. Podia passar que el mossèn anés tard, i per tant entre un poble i un altre podia haver-hi força diferència. Mentre a la plaça de Granollers eren les quatre de la tarda podria ser que a Vilademuls ja fos un quart i mig de cinc. Això va ser així, cada poble amb la seva hora, fins que va aparèixer un projecte compartit que va obligar a sincronitzar els horaris entre pobles: el ferrocarril. El 26 de juliol de 1900 es va signar un reial decret pel qual el segle XX començaria ja amb una única hora oficial, per vèncer així la dificultat que hi havia en informar dels horaris de pas dels trens. El progrés demanava unificar horaris, i anar tots amb un ritme compartit. Cent vint anys després estem igual. Necessitem tornar a sincronitzar els nostres rellotges i recuperar un ritme compartit. Dins i fora del Parlament. Remar junts, pedalar junts, viure junts.