Aquests dies de Nadal, a casa, hem aprofitat per viatjar a Itàlia. Ja se sap, almenys per a mi, Itàlia és la segona pàtria i m’hi sento com a casa. Fins i tot, a voltes millor -sobretot pel que respecta la restauració-. Com que no m’agraden les aglomeracions, sempre que m’és possible faig servir l’aeroport de Girona. Bé, el faré servir fins que el tanquin, almenys durant la temporada d’hivern. Això darrer ho dic perquè ara que el vaig fer servir, un dels darrers dies de l’any, estava previst que hi sortissin tres vols al llarg de tota la jornada.
Ignoro si vostès han estat mai a l’aeroport de Girona, però muntar aquella infraestructura pertres vols diaris és un insult a la intel·ligència i al contribuent. Alguns diran que durant la temporada d’estiu el nombre de vols és raonable. Aleshores els preguntaré a què treu cap tota aquella pretesa zona logística al voltant de l’aeroport. Amb què traginen la resta de l’any?
Només observant el mapa català d’aeroports (Barcelona, Girona i Reus, per una banda i Alguaire per l’altra) i tenint en compte que el tren d’alta velocitat hi passa a escassos quilòmetres de cadascuna d’aquestes instal·lacions, un ja s’adona que el sistema és gestionat per algú que, o bé és curt de gambals o bé té uns interessos que estan lluny de la gestió aeroportuària lligada al territori i els seus habitants. No hi ha tanta mala sort, ni tant infortuni.
Ni aquests aeroports ni la línia del tren els va instal·lar Déu sobre Catalunya mentre va passar-hi en primavera -almenys, no consta en la lletra de la Santa Espina-.
Sí que són, però, espines clavades sobre un país mal gestionat, sobre un territori massacrat. I ara que torna a sortir el tema de l’allargament de la pista del Prat -quan hi ha tanta insistència per part d’un partit, alguna cosa fa pudor- seria bo mirar el tema amb perspectiva.
L’aeroport del Prat mai, mai serà això que l’estupidesa abillada d’esnobisme anomena un hub -seria útil esborrar aquesta paraula del llenguatge públic i periodístic-. Per dues raons fonamentals. La primera és que Barcelona no ha estat mai el centre d’operacions de cap companyia aèria d’estat -ara privatitzades, però “de bandera” d’ençà de la seva creació-. Són centres d’operacions: Londres (British Airways), Madrid (Iberia), París (Air France) o Amsterdam (KLM).
Barcelona no està al mig de cap recorregut intercontinental que no estigui ja servit per altres ciutats
Cadascun especialitzat en unes rutes creades històricament. La resta de ciutats d’Europa no són hubs perquè les seves companyies d’aviació eren poc significatives i d’escàs volum. La segona raó és perquè Barcelona no està al mig de cap recorregut intercontinental que no estigui ja servit per altres ciutats i, en conseqüència, no serà mai cap de pont de res.
Ara resulta que, segons els senyors del turisme, l’aeroport de Barcelona està saturat i algunstenen un interès inusitat en allargar una de les pistes. Quan se’ls diu que derivin vols a Girona o a Reus et diuen que, aleshores, els passatges que només van de pas no poden enllaçar els vols i facturar les maletes. Fins on jo sé les companyies de baix cost no permeten enllaçar vols ni per passatgers ni per equipatges.
Les companyies de baix cost podrien arribar a Girona i a Reus i, amb un tren d’alta velocitat, transportar aquell qui volgués a Barcelona i, fins i tot, al sud de França ràpidament.
A més, hi ha gent interessada a fer enllaços i gent que no. No sembla massa complicat entendre que una ciutat pot estar servida per més d’un aeroport. De fet, així succeeix a gairebé tot el món. Si vostès volen anar a Kuala Lumpur des de Barcelona aniran a Heathrow, on hi ha enllaç, no pas a Gatwick.
No sembla massa complicat entendre que una ciutat pot estar servida per més d’un aeroport
El fet és que les infraestructures ferroviàries les gestiona el govern de Madrid i les aèries les gestiona també el govern de Madrid amb la col·laboració, en aquest cas, de quatre ínclits nascuts a Catalunya: el senyor Lucena i el senyor Duran des d’AENA; i la ministra de Foment, que és nascuda al final de la pista, a Gavà. I el senyor Illa insisteix a incloure el tema com a condició sine qua non per donar suport als pressupostos de la Generalitat. Tots ells pretenen vestir les seves accions com a suposats actes de servei a l’interès de Catalunya.