La gran fuga i els lladres del temps

Sou al Tibidabo i entreu en un laberint ple de miralls infinits, d’aquells que a cada reflex us mostren una realitat de vosaltres mateixos que no coneixíeu. Ara sou alts, ara sou grossos, ara teniu les cames llargues, ara el cap boterut… A cada pas, una sorpresa us convida a quedar-vos una mica més, a explorar un nou reflex. Cada moment que hi passeu, però, el temps desapareix i no torna: minuts, hores i dies. Paga la pena? Doncs vosaltres trieu quan és el moment de sortir. Una mica això és el que ens succeeix amb el nostre entorn digital actual. Un lloc brillant i atractiu, ple d’oportunitats i continguts per consumir sense fi, però, també, un “lladre del temps” que ens atrapa amb cada clic, cada notificació, i cada reel d’informació.

Si vols saber-ne més

Gina Tost - Ens hem passat per alt la inclusió digital bàsica

Un lladre que explota subtilment les nostres emocions i impulsos més bàsics. Com la necessitat de corregir el que considerem equivocat. A qui no li ha passat, veient una publicació carregada d’errors, sentir la irresistible necessitat de comentar-hi i assenyalar tot el que està malament? Aquest mecanisme d’interacció és ben conegut per les plataformes: saben que les polèmiques —i especialment aquelles que s'originen en errors evidents o afirmacions provocadores— activen respostes de correcció o de crítica immediata, cosa que, en comptes d’allunyar-nos, ens reté més temps. 

Els algoritmes hi contribueixen, afavorint aquestes publicacions per assegurar que encara més gent les vegi i s’hi senti interpel·lada. És així com passem de corregir una dada a veure'ns involucrats en discussions interminables, dins d’un cicle que s’alimenta sol: una interacció que obre camí a la següent, amb nous comentaris, respostes i correccions que acaben atrapant-nos en la mateixa trampa que inicialment volíem evitar. En aquesta cadena d’interaccions, cadascun de nosaltres aporta més minuts, més clics i més dades que, al final, les plataformes converteixen en ingressos publicitaris. I ara sumeu-hi les notes de la comunitat a X, que s’han transformat en fòrums de debat dignes de Forocoches.

"Els algoritmes estan programats per captar la nostra atenció, retenir-la i, finalment, explotar-la en benefici del negoci"

No es tracta de demonitzar aquest entorn, sabeu que en soc una gran defensora! Però sí que hem de reconèixer com està dissenyat: un model econòmic on el producte no és el servei en si, sinó el nostre temps i atenció, i a partir d’aquí anar sumant. A mesura que la tecnologia ha avançat, les plataformes digitals han anat perfeccionant una estratègia de captivar. No és casualitat que hi passem cada vegada més temps perduts i ells no facin res per solucionar-ho; els algoritmes estan programats per captar la nostra atenció, retenir-la i, finalment, explotar-la en benefici del negoci. Més gent atenta equival a més dòlars al banc (i dic dòlars, però podria dir iuans).

Una de les mostres més clares d’aquest model el trobem a la xarxa social X (o Twitter, com en diem els que encara diem Pryca al Carrefour). Des de la seva adquisició per part d’Elon Musk, la plataforma s’ha convertit en un laberint on els miralls tenen tints pornogràfics, tòxics, feixistes i estridents. L'ús intensiu de bots, la manca de moderació i la promoció de continguts polèmics tenen com a objectiu el temps dels usuaris, ja que cadascun d’aquests factors contribueix a la viralitat i, en conseqüència, a l’augment d'ingressos publicitaris.

En els últims mesos, no només La Vanguardia, sinó també altres mitjans com The Guardian, NPR i PBS, han decidit abandonar activament X, cansats de veure com aquest laberint de miralls es deforma en un espai insostenible on l'impacte social negatiu superava els beneficis. Les institucions que han sortit de la plataforma ho fan conscientment, reconeixent que aquesta no és la xarxa social que havien conegut, sinó un lloc on l’algoritme manipula la conversa pública en funció de prioritats comercials i interessos dubtosos. Però els mateixos grups de comunicació tenen altres de les seves marques actives a la xarxa. Pot ser que sigui una mena de rentada d’imatge mentre ells segueixen beneficiant-se que els seus articles, vídeos, i àudios, se segueixin compartint i generant visites provinents de X. No els culpo, ens passa a tots que som actius a xarxes i estem alimentant la nostra presència més que no pas canviar les coses.

"Mentre més usuaris “macos i purs” ens quedem, més macos seran els reflexes, però seguim perdent de vista que el món no és com el pinta Twitter"

Al cap i a la fi, el temps que ens prenen aquestes plataformes no és només una qüestió de minuts o hores, sinó de la qualitat del debat públic i de l’autenticitat de les interaccions. Tornem, doncs, al laberint de miralls: mentre més usuaris “macos i purs” ens quedem, més macos seran els reflexes, però seguim perdent de vista que el món no és com el pinta Twitter. A fora hi ha més gent que a dins. La porta de sortida existeix, hi ha gent que no la ha creuat mai, i en els últims dies sembla que tothom està marxant i ens han deixat sols al que sembla la casa del terror.

Alguns ens hem embolicat una mica amb els nostres valors i ens neguem a abandonar X per deixar que hi corrin els monstres. Si deixem aquest espai a les criatures de la nit, ho capitalitzaran tot i estarem defenestrats. O potser ja fa temps que ens van fer una purga i només vivim de la il·lusió de Twitter del 2010. O potser no som nosaltres, de manera individual, els que hauríem d’estar netejant les xarxes socials dels altres. Em fot ràbia reconèixer-ho, però ens estem mirant tota l’estona al mateix mirall brut, i hauríem de sortir.

Així, tal com succeeix en qualsevol parc d’atraccions, recuperar el temps perdut passa per mirar més enllà dels reflexos, les sensacions, les anècdotes, trobar la porta, i marxar. Potser ens toca recordar que el món real ens espera amb una perspectiva més clara i, per què no, una mica menys distorsionada.