La guerra de les vacances

L’Excel és un programa terrible, però si és per gestionar vacances d’un equip, encara més. Just quan els nens comencen a fer mones amb pollets i plomes amb motiu de la Setmana Santa, a les oficines catalanes esclata una guerra més tensa que la crisi dels xips de Taiwan: la negociació de les vacances amb els companys i companyes. I no és només una qüestió de logística; és una partida de Risk en què alguns avancen amb la carta “tinc fills” com un permís diplomàtic universal, mentre els altres busquen altres estratègies per aconseguir les dates que volen. 

Però potser el problema no és qui té més o menys dret a uns dies de vacances, potser és que tenim una societat tan mal muntada que per demanar torn per descansar s’ha convertit en un “campi qui pugui”. I és que el conflicte latent entre qui té criatures i qui no durant el torn de demanar vacances no és fruit de l’egoisme individual, sinó d’un sistema laboral que mai s’ha plantejat ser amable amb nosaltres, els humans que treballem. 

La conciliació ha esdevingut una paraula tan buida com “innovació”, “big data” o “intel·ligència artificial”. 

Espanya, segons Eurostat, és un dels països europeus on més hores es treballa: 1.658 hores anuals de mitjana el 2023, bastant per sobre de les 1.556 de la zona euro. I no, això no es tradueix en una millor productivitat, que va ser un 13,8% inferior a la mitjana europea el mateix any. Treballem més i rendim menys. Ens ho hem de fer mirar, però aquest és un altre tema per un altre dia.

Mentrestant, les polítiques públiques intenten posar-hi pedaços, com el permís de paternitat equiparat al de maternitat de 16 setmanes, però totalment insuficient (també, un tema per un altre dia). S’ha provat de començar el curs abans, de començar-lo després, de gestionar els festius de lliure elecció, i de deixar que el mercat es controli sol. No té fàcil solució.

"S’ha provat de començar el curs abans, de començar-lo després, de gestionar els festius de lliure elecció i de deixar que el mercat es controli sol. No té fàcil solució"

Tot plegat em sembla un problema de gent massa adulta, i contrasta amb el que exigeixen les generacions més joves. Un estudi recent de Pluxee revelava que el 98% de la Generació Z i el 93% dels millennials a Espanya estarien disposats a deixar la seva feina si no poden equilibrar vida personal i laboral. Traduït: no volen viure per treballar, ni morir per justificar un full d’hores. I tenen tota la raó. La conciliació no és només per qui ha de portar criatures al pediatre, sinó per qui té una vida més enllà de la feina. Punt. Tant si aquesta vida inclou bolquers i babes, com si inclou clubs de lectura, surf, restaurants, viatges, o un pare amb Alzheimer.

L’error que cometem, i aquí és on el tema de les vacances esclata com una “mascletà”, és convertir la conciliació en una competició entre els de baix. Com si fos un privilegi a guanyar, i no un dret col·lectiu. Qui té fills lluita per sobreviure. Qui no en té, lluita per no quedar-se sempre l’últim a escollir dies lliures. I el més greu és que aquest conflicte no és només injust, sinó estèril. Ens barallem entre nosaltres mentre el sistema ens mira en silenci.

Potser el que caldria no és decidir qui té prioritat en un calendari de vacances, sinó entendre per quins set sous encara estem jugant a això com si fos un Tetris. Si la conciliació només existeix quan l'escola tanca, alguna cosa no quadra. Si la solució a la càrrega mental és que un altre company renunciï a veure els seus pares perquè tu puguis veure els teus fills, potser no estem gestionant un calendari: estem mantenint un sistema disfuncional a base de culpes creuades i silenci institucional.

"Si la conciliació només existeix quan l'escola tanca, alguna cosa no quadra"

El dia que deixem de veure les vacances com un camp de batalla i les entenguem com un dret universal, potser podrem començar a parlar de conciliació real. I si no, sempre ens quedarà la fantasia col·lectiva d’un sistema que funciona, on la conciliació no és una guerra civil encoberta. Però ja saps com va això: primer vam esgotar la farina, després els xips, després les vacances, i finalment... la paciència.