IA al CCCB, més preguntes que respostes

Ahir 18 d’octubre va obrir l’esperada exposició IA: Intel·ligència Artificial al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on es podrà visitar fins el 17 de març del 2024. L’exposició és una coproducció del propi CCCB i el Barcelona Super Computing Center a partir d’una exposició original del Barbican Centre de Londres del 2019. Que la llavor de la mostra vingui de Londres té coses bones i de no tant bones com veureu més endavant.

L’exposició ha estat comissariada per l’escriptor, músic i investigador el Dr. Lluís Nacenta i ha comptat amb l’assessorament científic del Dr. Jordi Torres, investigador i catedràtic de la UPC i autor del llibre de recent publicació La IA explicada als humans que us recomano. L’enhorabona a tots dos i a tot l’equip que ho ha fet possible.

El moment no podia ser millor. En ple debat sobre l’impacte de la IA en la societat en un temps on tot sembla que s’acceleri, és bo parar i reflexionar. Des de l’aparició del terme IA l’any 1956 que parlem de si poden ser intel·ligents les màquines. No ho sabem i malgrat tot parlem d’intel·ligència artificial. L’exposició, junt amb aquesta pregunta, se’n fa moltes d’altres amb el triple objectiu de fer difusió del que és la IA, d’educar-nos-en i sobre tot de fer-nos reflexionar per a fomentar el pensament crític.

Això ho fa amb plafons informatius, objectes, pantalles, projeccions però sobretot amb instal·lacions interactives i obres d’artistes repartits entre quatre gran àmbits temàtics.

Dades i supercomputació

A l’àmbit de “Mons de dades” s’explora la importància de les dades en la darrera onada d’IA, la generativa. Sense els mòbils que portem, els sensors de la ciutat intel·ligent i sense internet els investigadors en IA no tindrien els grans conjunts de dades que els permeten entrenar els seus algorismes d’aprenentatge. Per a que funcioni el ChatGPT calen moltes dades, molts milions (l’entrenament de la versió 4 va costar 100 milions de dòlars) i moltes persones que treballin a la rebotiga amb sous de misèria optimitzant respostes.

D’aquest àmbit us recomano molt, moltíssim, que us passeu una bona estona —crec que són 32 minuts— veient les projeccions del BSC on recercadors de la casa ens expliquen els seus projectes. Per exemple, el Dr. Alfonso Valencia ens parla de l’aplicació dels dobles digitals en ciències de la salut i la Dra. Marta Villegas de la importància dels grans models de llenguatge i de com estan treballant el cas del català.

"Som les persones qui fem coses amb la IA. La IA sola no fa res"

Potser no és la part més atractiva des d’un punt de vista interactiu però és la part que explica millor com la IA ajuda als científics i el seu resultat a nosaltres. Amb les seves explicacions, els investigadors que la fan servir ens demostren que som les persones qui fem coses amb la IA, que la IA sola no fa res.

Màquines i història

El segon àmbit és de les “Màquines que pensen”. Poden pensar les màquines? Aquesta és la part més visual i la que conformava el gruix de l’exposició del Barbican del 2019. Charles Babbage, Ada Lovelace, Alan Turing són els pares de la computació i de la IA. Casualment tots britànics. Les reproduccions de la màquina analítica de Babbage i de “The Bombe”, la màquina que Turing i el seu equip van fer servir per descodificar les transmissions dels alemanys a la 2a Guerra Mundial, fan molta patxoca. També els facsímils de poemes de Lovelace i les cartes de Turing. És aquí on podem tenir una idea de la història de la IA en una sèrie de pantalles disposades a mode de línia de temps. Hi ha molta informació i de molt bona qualitat, tanta que fa impossible abastar-la. Les imatges i els textos van i venen massa ràpid per com per poder-los processar provocant una sensació d’angoixa que va en detriment de l’experiència.

És en aquest àmbit que podem aprendre conceptes d’IA com són l’aprenentatge automàtic, les xarxes neuronals i l’aprenentatge profund. Els podreu posar a la pràctica jugant amb un AIBO, el gosset robòtic de SONY.

Ciència i ficció

El tercer àmbit porta per nom “El somni de la IA”. Si us recorda la novel·la Els androides somien xais elèctrics? de Philip K. Dick, en què es va basar Blade Runner, aneu bé. L’exposició explora l’ambició humana per crear artificialment ens intel·ligents. Des del Golem jueu als esperits kami del sintoisme. També viatgem als inicis de la civilització, als sistemes de numeració de diferents cultures (quan hi aneu fixeu-vos en la representació del zero en els sistemes que el tenien) i als primers intents de formalitzar el coneixement i d’escriure’n les regles combinatòries per generar-ne de nou. Menció especial pel nostre Ramon Llull i el seu Ars Combinatoria del que n’hi ha unes quantes reproduccions. Qualsevol mostra, llibre o tertulià que no citi Llull en parlar d’IA no és de fiar. Gràcies CCCB.

"Qualsevol mostra, llibre o tertulià que no citi Ramon Llull en parlar d’IA no és de fiar"

La importància de les preguntes

I finalment a “Transformació permanent” hi trobem les grans preguntes que ens acompanyaran de tornada a casa: és la IA realment artificial? Quines oportunitats obre per a la ciència? Hi haurà mai una IA que mereixi un Nobel? Quin impacte té en el món de l’art? Com influeix en l’obra final? I en l’artista? Ens prendrà la feina? Com hem d’adequar el dret? I nosaltres?

Més que humans?

“AI: more than human” és el títol de l’exposició que el Barbican va fer al 2019 amb gran èxit de públic i crítica. La pregunta és provocadora però erra el focus. La IA no és més que humana o menys, senzillament perquè una intel·ligència i l’altra no es poden comparar. O preguntaríeu si un avió a reacció és més que un ocell? No. Els dos volen i ho fan de maneres molt diferents. Aquest títol manifestament equívoc perviu en un del plafons de la mostra del CCCB.

La part bona de que la mostra vingui de Londres és que han pogut portar reproduccions de museus de la ciutat de les màquines de Babbage i de Turing. També hi ha una màquina de calcular dissenyada per Leibniz, la primera màquina que podia sumar, restar, multiplicar i dividir.

La part dolenta és que la línia de temps ha quedat tal i com estava a Londres tret del període 2019-2023 que és nou. S’ha perdut una oportunitat d’or per localitzar els continguts —no només traduir-los— i incloure els pioners en computació i IA a Catalunya que en tenim de molt rellevants. Se m’acuden tres protagonistes. Per una banda Joan Majó fundador de l’empresa Telesincro que va construir el primer ordinador fet a l’estat l’any 1966. Per l’altra les “teixidores” de circuits d’aquests primers ordinadors com les germanes Teresa i Lola Carmona, programadores primordials. I finalment, Ramon López de Mántaras, l’informàtic i físic que va portar la IA al nostre país. La seva tesi doctoral el 1977 ja versava sobre la IA i el 1985 va fundar el grup GRIAL (Grup de Recerca en IA i Lògica) que al 1992 va esdevenir l’actual Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial (IIIA) que va dirigir fins l’any 2019. Per cert, també acaba de treure el llibre 100 coses que cal saber sobre la IA que entra a l’examen.

Ramon López de Mántaras és un dels impulsors de la carta contra la proliferació d’armes autònomes que l'any 2015 van signar gent del nivell d’Stephen Hawking, Stuart Russell, Geoffrey Hinton, Steve Wozniak, Yann LeCun i Elon Musk i que ja compta amb 11.251 signatures. Em sap greu que la imatge que il·lustra la carta a la línia de temps de la IA no hi hagi la seva foto i m’ofèn profundament que al seu lloc hi hagi la de l’Elon Musk. (Exempció de responsabilitats: el Ramon va ser professor meu i a banda de profund respecte intel·lectual li tinc apreci personal.)

Sense supercomputació no hi ha IA

Aquest és un mantra que hem sentit moltes vegades i que l’expo reforça. Bé, en realitat no és així. Sí que és cert que calen superordinadors a l’abast de molts pocs per entrenar els actuals models grans de llenguatge (LLM) però d’IA n’hi ha des que Turing es fes la pregunta de “Poden les màquines pensar?” l’any 1950 (segurament encara podríem tirar més enrere). El que sí que és cert és que no hi hauria IA generativa —la del ChatGPT, Dall-E, Midjourney, Stable Diffusion, Runway, etc.— sense la supercomputació.

Pep Martorell, co-director del BSC, destacava a la presentació la importància del diàleg interdisciplinari com el que han tingut el CCCB i el BSC, dues institucions punteres de la ciutat i que en els seus respectius àmbits són referents globals. Com que per a que puguem tenir IA generativa a més de supercomputació també calen dades i algorismes, al diàleg hi hauríem pogut sumar encara dues altres institucions referent: el Centre de Visió per Computador de la UAB, que de dades procedents de les imatges en tenen unes quantes, i l’IIIA, també a la UAB, que d’algorismes en saben una mica. Són a l’exposició però la seva presència és testimonial (Exempció de responsabilitats: vaig ser el segon becari del CVC a la dècada dels 80).

"Més important que no que la IA pugui tenir algun dia totes les respostes, allò de veritat important és fer-se les bones preguntes"

4 hores de respostes, tota la vida per preguntar

Dit això, l’exposició entra a l’examen. Aneu-hi. Sols, amb amics, com vulgueu però passeu-hi una bona estona: jo m’hi vaig passar 4 hores i encara em van quedar coses! Porteu-hi la canalla, que es facin preguntes, que us facin preguntes i no us atabaleu massa si no en teniu resposta; més important que no que la IA pugui tenir algun dia totes les respostes, allò de veritat important és fer-se les bones preguntes.

Malgrat l’estona que hi vaig passar encara em van quedar moltes coses per veure i experimentar. Hi tornaré per veure-les i per veure com han canviat la cara del Musk per la del Ramon.