Fem prou per la sostenibilitat?

La paraula està de moda però no em sembla que hi hagi plena comprensió de què significa i de tot el que cal fer per aconseguir-la. La pregunta és simple: serà possible conviure amb prou benestar i estabilitat en una societat globalitzada d’uns nou mil milions de persones si seguim mantenint els actuals models de consum i d’organització econòmica, social o política? Pot ser sostenible?

"La gent pateix ara els problemes dels residus, sigui per les manifestacions creixents i dramàtiques del canvi climàtic, sigui per les seves evidents conseqüències per a la salut i la mortalitat humana"

Són molts els problemes, però a mi m’agrada simplificar-ho dient que tenim dues grans amenaces: l’augment de les desigualtats, i la creixent inestabilitat ecològica del planeta. La primera fa referència a la relació entre persones, i la segona a la de les persones amb la naturalesa on vivim. Són dues dimensions, social i ecològica, de la paraula “sostenibilitat” que cal no oblidar. Per una raó d’actualitat, em concentro en aquest moment, en la segona.

El passat diumenge 12, un grup de persones, reunides a partir d’una iniciativa impulsada per l'Oficina a Barcelona del Club de Roma, organització que ja en els anys 70 del segle passat va fer un sonor crit d’alerta amb la publicació d'Els límits del creixement, hem fet públic un manifest sobre la urgència de la Transició Energètica, convençuts que no hi ha prou consciència de la gravetat de la situació cap a la qual estem avançant, i que ens estem acostant a un punt de no retorn en l’escalfament global amb les seves probables, i desastroses, conseqüències. És un més dels molts pronunciaments públics que, arreu, es produeixen, però aquest té una dimensió catalana que el fa molt més proper.

És cert que una part de les prediccions d’ara fa mig segle es van demostrar parcialment inexactes i això va permetre que, per un conjunt d’interessos polítics i econòmics, l’alerta fos parcialment arxivada. Però, paradoxalment, els darrers anys s’està revifant amb més força, encara que per una raó molt diferent. Dic “paradoxalment” perquè, de forma molt simplificada, es podria dir que el crit dels 70 alertava dient: “Si seguim consumint combustibles fòssils arribarem a un punt de col·lapse perquè les reserves no són il·limitades i s’esgotaran”. En canvi ara, una vegada acceptat que les reserves eren superiors a allò suposat, hem de dir: “Si seguim utilitzant les reserves fòssils serem incapaços de combatre les conseqüències de la seva combustió, i no podrem evitar l’escalfament que les emissions de CO2 estan produint sobre el conjunt del planeta”.

El problema ja no ens ve per la manca de reserves, sinó per l’acumulació de residus, sobretot gasosos, que es generen; i per tant persisteix i és encara pitjor perquè fa més mal. Aquest canvi té potser un avantatge que pot ajudar a la conscienciació: la gent no era capaç d’experimentar que s’esgotaven les reserves, però ara sí que pateix per sí mateixa els problemes dels residus, sigui per les manifestacions creixents i dramàtiques del canvi climàtic, sigui per les seves evidents conseqüències per a la salut i la mortalitat humana. El crit actual hauria de ser: “Hi ha reserves, però el que hem d’aconseguir és que es quedin allà on són. En comptes de produir energia cremant-les, hem de transformar en energia útil l’energia que el sol ens envia contínuament i que desaprofitem gairebé del tot.”

"La urgència d’aquesta transició energètica és un esforç global per evitar el desastre; però en el cas català té, a més, uns avantatges molt importants: no disposem de reserves fòssils, i tenim molt sol" 

La urgència d’aquesta transició energètica és un esforç global per evitar el desastre; però en el cas català té, a més, uns avantatges molt importants: no disposem de reserves fòssils, i tenim molt sol; per tant disminuiria molt la nostra dependència exterior. Desapareix el cost del combustible fòssil, i el  “cost” del sol s’anirà reduint a zero. El sistema actual de “generació” suposa una gran concentració d'inversions, i dona un gran poder a un conjunt d’oligopolis molt poderosos, mentre que la operació de “transformació” pot ser molt més distribuïda i autocontrolada.  A més, igual que va passar amb el ferrocarril, la construcció de la nova infraestructura necessària pot significar, durant uns anys, la creació de molts llocs de treball.

Tenim per tant la possibilitat de contribuir, encara que sigui de forma marginal, a millorar la sostenibilitat global, i a més podem aprofitar la transició per enfortir en molts aspectes l’economia catalana. Com pot ser que ens estem quedant a la cua d’Europa i d’Espanya en abordar aquesta transició? Què està esperant el nostre Govern? Què estem esperant tots plegats?