El Parenostre d’en Pujol, el París de José Padilla i la justícia dels ximpanzés

És difícil sortir il·lès quan es parla de fe, justícia i poder, especialment quan aquestes tres forces es creuen en un mateix relat. Entre els panots de Barcelona, he viatjat des de la metàfora bíblica de Jonàs i la figura de Jordi Pujol, passant per la música vibrant de José Padilla i una reflexió sorprenent sobre els ximpanzés i la venjança humana, tot plegat per acabar posant en dubte la sapiència mateixa de la nostra espècie. Què diu tot plegat sobre la nostra manera —tan humana— de jutjar, castigar i, a vegades, absoldre?

'Parenostre', la gran penitència

Fa uns anys, a les acaballes d’un sopar speakeasy dels que fèiem a ca la mare d’en Joan Eduard Rodés (ara els fem al Múrria) Jordi Pujol ens va explicar una faula. “Hi havia un profeta que es deia Jonàs a qui Yahvé va ordenar destruir la ciutat pecadora de Nínive. L’home virtuós va acceptar-ho, però a l’hora de la veritat no s’hi va veure amb cor i va fugir cap a la platja. Allà va embarcar en un vaixell de pescadors que tot seguit va patir una gran tempesta. Els pescadors buscaven entre ells qui era el pecador que estava provocant la ira de Déu. Fins que el profeta va confessar que el pecador era ell i va demanar que el llencessin a mar, que es va calmar immediatament. Llavors va arribar un peix molt gros que se’l va empassar. Però el peix es va trobar malament, i després de tres dies i tres nits a la panxa de la balena Jonàs va ser vomitat en una platja”.

Arribats a aquest punt, Pujol va fer una pausa dramàtica, ens va mirar un a un (érem 8 o 9) i ens va dir: “jo, en aquests moments, soc aquell home de la platja”.

I ara, de tot això n’han fet una magnífica pel·lícula, que probablement no agradarà a cap pujolista de pedra picada ni a cap socialista recalcitrant. Però ningú li podrà negar la bellesa d’una descripció brutal de la soledat del líder, l’encert de mostrar com en situacions delicades cadascú mira abans de res pels seus propis interessos, i com en algun moment o altre, tothom acaba dubtant d’ell mateix.

Hi surten tots. Des del pare Florenci i la deixa, fins a mossèn Ballarín i les seves confessions, l’omnipresent Marta Ferrusola, els fills i les filles (que són coses diferents), la Victoria Álvarez, la germana, el cunyat Francesc Cabana, el patidor Artur Mas, el comissari Villarejo, en Miquel Roca i la seva frustració per no ser ministre, en Josep Antoni Duran Lleida sempre atent a la jugada, i cap socialista ni cap republicà, llevat d’algunes imatges històriques recuperades dels arxius. Bé, hi surten tots, o gairebé tots: falten en Prenafeta i Carme Alcoriza.

“La política és una merda” acaba mig dient Pou-Pujol en un moment de la peli. “Yo ya no estoy en eso” li diu el rei Joan Carles quan Pou-Pujol li truca per demanar-li complicitat. “Penseu que jo he hagut de treballar sota el padrinatge d’en Pujol, la mirada d’en Duran Lleida i la competència d’en Pasqual Maragall”, se’ns ha queixat privadament Artur Mas, més d’una vegada.

Si vols saber-ne més

 

   

Toni Rodríguez-Ordenar l'univers mentre el Vaticà es prepara

La preestrena va ser dijous dia 10 d’abril a la sala gran del cine Bosque, plena a vessar, tot i que no hi havia cap cara coneguda del món polític, econòmic ni social de Barcelona.

Produïda per Minoria Absoluta, dirigida per Manuel Huerga amb guió de Toni Soler i producció executiva de Francesc Escribano i Maite Fontanet, l’obra va ser llargament aplaudida per gent del cinema i del periodisme com ara Queco Novell, Sergi Mas, Joan Salvat i altres. Cal destacar també la utilització de recursos digitals de darrera generació a l’hora de construir i desconstruir escenaris i la delicadesa dels autors en el tractament personal del protagonista: en aquesta recreació, Pujol no fa cap ganyota.

L’estrena serà el dia 16, en plena Setmana Santa, un missatge tal vegada subliminal que acabem d’advertir ara mateix.

Nosaltres, els ximpanzés i la justícia

Organitzem una trobada cultural a l’Antiga Fàbrica Damm per analitzar amb el professor Jordi Nieva els orígens antropològics de la justícia i les possibles conseqüències de l’aplicació de la intel·ligència artificial a l’àmbit jurídic, i descobrim que la principal diferència entre els ximpanzés i nosaltres és que ells no practiquen la venjança i nosaltres sí.

"La principal diferència entre els ximpanzés i nosaltres és que ells no practiquen la venjança i nosaltres sí"

A primera fila, una àmplia representació intergeneracional d’assistents: Salvador Alemany, president de SABA i de la Fundació del Gran Teatre del Liceu; Isabel Vidal, presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya i directora general del Grup Focus; Xavier Coronas, secretari general de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona; Joan Planella, director d’Oracle a Barcelona; Pedro Yúfera, advocat, escriptor i exdegà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i Aina Rodríguez, CEO d’Intermèdia Comunicació, organitzadora de l’acte.

Barrejats pel públic, l’exjutge Josep Niubó, els periodistes Fàtima Llambrich i Iu Forn, la productora de cinema Maite Fontanet (Parenostre), els advocats Oriol Sagarra, Enric Leira, Marisa Lapuente i Joaquim Jubert, entre d’altres.

Efectivament, diu Nieva, els orígens del conflicte, tant en el món dels ximpanzés com en el nostre, rauen en el control del territori, l’alimentació, la jerarquia i el sexe. Per gestionar-los l’homo sapiens ha anat creant al llarg dels segles un seguit d’instruments, que van des de la lluita entre contrincants validada per la divinitat fins a la recerca de la veritat mitjançant ordalies, tortures i altres proves igual de bèsties. Cosa que sembla demostrar que amb això de la sapiència de l’homo tampoc n’hi ha per tant...

"Els orígens del conflicte, tant en el món dels ximpanzés com en el nostre, rauen en el control del territori, l’alimentació, la jerarquia i el sexe"

Fins que va arribar la solució quasi definitiva: la terciarització. És a dir, confiar la resolució del conflicte a un tercer, que primer va ser l’assemblea, després els sacerdots i finalment el jutges i, encara més finalment, el jutge únic. Problema solucionat, doncs? Doncs no senyora. El dret que aplica el jutge no és més que l’expressió d’un consens social... influït sens dubte per la religió, la filosofia, la política, els grups de pressió i el mateix jutge.

I això ho arreglarà la intel·ligència artificial? La intel·ligència artificial el que farà és proposar sentències basades en l’anàlisi de milers de casos semblants a l’estudiat. I en temes com ara la reincidència, per exemple, mirarà de preveure possibilitats segons paràmetres prèviament establerts: edat, nacionalitat, raça, família, barri de residència, posició social, recursos econòmics, etc. Una mica inquietant, oi?

José Padilla, el gran desconegut

Si vostè va conèixer mínimament la misèria intel·lectual del règim franquista i de cop i volta li parlen d’un compositor de nom José Padilla, autor de peces com ara Valencia o El Relicario el més probable és que li vinguin al cap escenes de toreros, “chulapas” i altres manifestacions de la caspa més profunda d’aquell temps.

D’aquí a considerar que Padilla en formava part, només hi ha un pas. Error! Padilla, a la seva joventut, va ser membre de la tertúlia barcelonina dels Quatre Gats, amb persones tan poc casposes com Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Pablo Picasso, Ricard Opisso o Enric Granados, entre d’altres, i als Feliços 20, ja instal·lat molt confortablement a París va estrenar El Relicario a l’Olimpia amb Raquel Meyer, i Valencia, al Moulin Rouge on la famosisima Mistinguett el va projectar a tot món.

Padilla, nascut a Almeria el 1898, va ser un home enamoradís que va tenir moltes parelles i va estimar moltes ciutats. De les parelles no en parlarem, però pel que fa a les ciutats el seu gust va ser realment exquisit: primer el salt d’Almeria a Madrid, i després Barcelona, Buenos Aires, París i Nova York, amb un rellevant arrelament a París i significatius retorns a Barcelona i Madrid, on finalment va morir l’any 1960.

"Va ser un home enamoradís que va tenir moltes parelles i va estimar moltes ciutats"

A Buenos Aires es va enamorar del tango, aquella música de prostíbul que Carlos Gardel va elevar de categoria incloent cançons d’en Padilla al seu repertori.

De la cançó canalla al Paris canaille no hi havia més que un pas. Valencia va ser un èxit internacional, que des de la magnífica plataforma del Moulin Rouge va vendre 22 milions de discos arreu del món, i va convertir Padilla en “el més parisenc dels músics”, en paraules d’aquells cronistes francesos tan disposats sempre a integrar talent forà a casa seva.

Aquell i altres éxits, com ara Ça c’est Paris (no confondre, però sí comparar, amb Ici c’est Paris, l’himne del PSG), van fer que molts dels seus intèrprets, com ara Maurice Chevalier, compositors com Maurice Ravel, o gent d’altres disciplines com Picasso, o fins i tot Lev Trotsky, en parlessin meravelles. Padilla ha estat interpretat pel tenor Josep Carreras (Princesita), els tanguistes Carlos Gardel i Adriana Varela, els jazzistes Andrea Motis, Ignasi Terraza Trio i Mauricio Villavecchia trio, els Cuarentunos (en una deliciosa interpretació de La estudiantina portuguesa), les cupletistes Sara Montiel i Celia Gámez, els chansonniers Maurice Chevalier i Mistinguett, i en format orquestral pels de la Comunidad de Madrid, el Teatro de la Zarzuela, Teatro Tribueñe i Orquestra Sinfónica de Madrid.

La música d’en Padilla també ha tingut una presència notable al cinema. La més notable a City Lights (Las luces de la ciudad) de Charles Chaplin, tot i que va ser un plagi contra el que el compositor va haver de querellar-se, però també en pel·lícules d’Ernest Lubitsch, Ridley Scott, Woody Allen, Akira Kurosawa, Tinto Brass i d’altres.

“I ara tot això a què ve?” podrien preguntar-se raonablement vostès. Doncs tot això ve a tomb perquè hi ha dues cineastes catalanes, Susana Guardiola Lapuente i Marta Figueras, que n’han fet una pel·lícula amb molta qualitat i poc recorregut comercial, amb Josep Maria Civit com a director de fotografia, que va ser projectada la setmana passada en petit comitè a la SGAE a benefici dels damnificats per la Dana a València.

Sí, ja sabem que no tothom va tenir la sort de ser-hi convocat.

Però bé, això té solució...

Manteniu-vos atents a la pantalla.