Tor: 25 episodis, un podcast i molta ràdio

Admeto que he entrat tard al fenomen Tor. N'havia vist la notícia quan va sortir l'any 1997 i el 30 Minuts corresponent però havia saltat el llibre. Fins que em vaig descarregar el podcast Tor, tretze cases i tres morts. Ara com tants d'altres milions, sóc un Torlieber.

Creat pel periodista, escriptor i realitzador lleidatà Carles Porta, Tor narra en els seus diversos formats la història i les històries del poble i la muntanya homònimes. Situat al Pallars Sobirà, Tor és el segon poble més alt del Pirineu (1.650 m), i la seva muntanya és un pas fronterer amb Andorra. La història recent de Tor ho té tot: poder, morts, contrabandistes, buscavides, escanyapobres, hòmens per civilitzar, putes i guàrdia civils, i història en majúscules; la d'un passat gloriós d'or, fusta, pastures i bèsties. "Catalunya té mil anys però Tor ja hi era" diu un rètol al poble. Tor és Fargo abans de Fargo, Tor és el nostre Fargo.

Deixo aquí la història de Tor que tan bé explica el Carles, sigui en vídeo, llibre, ràdio, podcast, conferència o fent una cervesa, per centrar-me en la història de la història de Tor. L'interès que desperta té una explicació molt senzilla: ens agrada que ens expliquin històries. A partir d'aquí la interfície és secundària. Hi haurà qui amb el 30 Minuts ja en tindrà prou, o qui s'estimarà més la profunditat del llibre —en paper o en Kindle— o qui preferirà escoltar el podcast mentre sua la cansalada a la cinta del gimnàs. Però n'hi ha més, molt més.

Les diferents interfícies per accedir a la història s'estenen per un període de 22 anys; la primera notícia al Tele Notícies i el 30 Minuts són del 1997, el llibre del 2005 i el podcast d'enguany. Mediàticament la història va de la televisió lineal en format 4:3 a l'escolta del podcast sota demanda de veu amb Siri, passant per la descàrrega pirata del llibre per BitTorrent i la participació dels Torliebers a les xarxes socials i a les xerrades presencials. El testimoni d'un assistent a una de les xerrades de l'autor sobre el tema va fer canviar la versió oficial de la data de la mort d'un dels protagonistes.

"La radio amplia la nostra oïda, provoca l'obsolescència de la informació impresa i es degrada amb la immediatesa a base d'escassetat de temps, rigor i diversitat de continguts"

El relat de Tor no és només una adaptació a diferents formats i suports, és un viatge per la creació audiovisual dels darrers trenta anys; una creació transmediàtica que es va fent a cada descàrrega del podcast, a cada visualització del documental a TV3 a la carta, a cada article i a cada tuit. Centrem-nos en la darrera iteració, la del podcast.

És ràdio el podcast? En el cas de Tor el contingut és ràdio, ràdio de la d'abans, on algú explica una història amb recursos d'àudio amb recreacions de converses intercalades i uns resums finals dels periodistes amb la perspectiva dels anys. Sense pressa, sense floritures innecessàries, amb un resultat final molt superior a la suma de les seves parts. Recordem que la killer feature de tot plegat és algú que explica una història.

En termes de comunicació mcluhaniana, la ràdio és el mitjà i alhora és el missatge del mitjà podcast que la conté. Allò del mitjà és el missatge, que cada mitjà en conté un altre dins seu com en un joc de nines russes. Seguim amb l'anàlisi dels mitjans que proposava McLuhan. Segons les seves tesis, un mitjà o tecnologia (paraules intercanviables) amplia un dels nostres sentits, provoca l'obsolescència d'un altre mitjà, recupera alguna cosa que ja havia desaparegut, i si es porta al límit, es degrada produint l'efecte contrari.

La ràdio amplia la nostra oïda, provoca l'obsolescència de la informació impresa (el pànic de la narració radiofònica de La Guerra dels Mons d'Orson Welles el 1938 no va existir mai, va ser una exageració de la premsa que es veia amenaçada); recupera les històries de la vora del foc, com tantes se'n devien explicar a les llars de foc de Tor; i es degrada quan en nom de la immediatesa, de l'escassetat de temps i del cost de l'espai radioelèctric se sacrifiquen rigor periodístic, qualitat auditiva i diversitat de continguts.

"El podcast és la ràdio en mode Déu, amplia l'oïda, fa obsoleta la ràdio en directe, recupera la jukebox i es degrada per la manca d'accés"

El podcast és la ràdio en mode Déu: 1) amplia l'oïda i la deslliga de l'espai de recepció (escolto la BBC des de casa, la piscina, o RAC1 des de Londres) i també la deslliga del temps (escolto La Competència de cada dia en sortir de la feina); 2) fa obsoleta la ràdio lineal en directe (si escolto un podcast, no em connecto a la ràdio); 3) recupera la jukebox, em permet elegir el que vull i quan ho vull (fa uns anys per a designar la música al núvol es feia servir el concepte de The Celestial Jukebox); i 4) es degrada per culpa de la inexistent barrera d'accés a l'enregistrament i distribució d'àudio que fa el mitjà podcast molt sensible al soroll.

El podcast matarà la ràdio com a canal preferent de distribució de continguts d'àudio? És un tema d'interfícies. L'hora més escoltada de ràdio a Catalunya és de 8 a 9 del matí que és quan la gent es desplaça a la feina i porta la canalla a l'escola. I tot gràcies al fet que la ràdio del cotxe no cal engegar-la perquè funcioni; en arrencar el cotxe ja sona. La combinació és imbatible fins que les noves interfícies de veu, també al cotxe, faci que posar un podcast al cotxe connectat sigui tan fàcil com arrencar el cotxe o com dir-li "posa'm aquell podcast del Carles Porta".