L'aburgesament de la generació Napster salvarà la premsa digital

Sóc de la generació Napster. Dels que ens vam descarregar més música de la que mai podríem escoltar en la nostra vida i que mai no escoltarem perquè ha desaparegut en algun disc dur que ha fallat (de discos durs n'hi ha de dos tipus: els que han fallat i els que encara no ho han fet).

Sóc de la generació que va descobrir que les aplicacions, pel·lícules, la música i les notícies no calia pagar-les perquè eren (són) de franc a BitTorrent, de la generació que va defensar a ultrança les xarxes entre iguals (p2p) com la millor manera de compartir i distribuir continguts digitals —coneixement— sense el control d'un servidor central.

Una generació que 17 anys després s'ha aburgesat, que la revolució de Napster ja no és la seva i que ara mira des del sofà de casa com la revolució la fan els Spotify, els Netflix i els Apple Music de torn. Ens hem fet grans.

Ens hem fet grans i el preu de les plataformes de streaming de continguts i la seva facilitat d'ús fan que descarregar-se continguts a les xarxes d'intercanvi d'arxius (BitTorrent ara) ja no valgui la pena. En 17 anys la generació Napster ha passat de tenir més temps que diners a tenir més diners que temps, o almenys prou diners com per pagar els 9,99 euros de Netflix o de Spotify.

Però podríem els vells revolucionaris gaudir del documental Citizenfour a Netflix, on Snowden explica com el capitalisme ens controla, si abans no haguéssim fet la revolució a Napster? Cada cerca que vam fer a Napster, cada arxiu descarregat i cada arxiu compartit va ser un cop mortal al sistema que les majors de Hollywood i les discogràfiques van veure com una amenaça i que les tecnològiques van veure com una oportunitat. Apple es va avançar i va treure iTunes on les cançons costaven 0,99.

Però això no és nou. Hollywood va ser creada per "pirates" a principis del segle XX: directors, productors i creadors fugien de la Costa Est cap a Califòrnia per saltar-se les patents que Edison tenia sobre les màquines projectores. Des de Califòrnia els cineastes podien piratejar la tecnologia d'Edison lluny dels seus sicaris i de les lleis de propietat intel·lectual. La Fox, una petita empresa de cineastes independents, era un d'aquest pirates.

Uns anys més tard, el 1928, un jove Walt Disney posaria els fonaments del seu imperi audiovisual amb Steamboat Willie, Jr, el primer curt animat amb so sincronitzat i primera aparició de Micky Mouse. El que no sap tanta gent és que el curt és una còpia de Steamboat Bill, Jr, una pel·lícula independent protagonitzada per Buster Keaton.

En podem aprendre alguna cosa d'aquestes revolucions? I dels successius aburgesaments? Nosaltres vam passar de la pantalla de l'ordinador i del Napster a 56kbps a la pantalla 4K i el Netflix en fibra òptica. Hollywood, la Fox i Disney de ser pirates a ser els més ferms defensors de la propietat intel·lectual i perseguir-la. En podríem treure alguna cosa i aplicar-ho per exemple a la premsa digital?

La premsa s'ha piratejat a si mateixa, i no em refereixo a la percepció que alguns editors tenen que han hagut de regalar els seus continguts perquè els lectors no paguen per continguts en línia; el lector de notícies en paper tampoc no ha pagat mai el valor real dels continguts, els hi han pagat els anunciants. En l'entorn digital el model publicitari basat en el clic ha estat el pirata que ens ha fet acabar a tots escrivint a base de pescaclics. Però això té els dies comptats. Ho explicava el Marc Argemí en el seu article 'Llegiu fins al final'.

Estudiant els casos d'èxit de Netflix ( 90 milions de subscriptors) i Spotify ( 35 milions) veurem que tenen en comú que s'adrecen a una audiència creada abans per la pirateria amb una oferta de continguts premium i personalitzats en un entorn fàcil d'utilitzar. Sembla estrany però estem disposats a pagar per aquest servei.

La premsa digital té tots aquests requisits: té continguts exclusius, sap els nostres hàbits de lectura —fins i tot si arribem al final d'un article— per servir-nos continguts personalitzats, i el que és més important, té una audiència que ja llegeix en digital i un pirata —el pescaclics— que l'obliga a innovar. Només li falta la usabilitat, que tindria poc a veure amb llegir un PDF en la pantalla d'un iPad. Qui faci el Netflix de la premsa a 9,99 al mes ja té un subscriptor aburgesat.