La 4a revolució industrial. I tot això qui ho paga?

La convergència dels avenços en intel·ligència artificial (bits), ciències dels materials (àtoms) i ciències biomèdiques (gens) ens permetran en un futur pròxim viure sense treballar. És el que hem quedat d'anomenar-ne 4a revolució industrial. La mecanització de la 2a revolució industrial —la que ens va portar l'electricitat i la cadena de muntatge— i la revolució digital de la 3a, ens han permès passar el coneixement a bits; ara són els algorismes basats en intel·ligència artificial que prenen les decisions. I en són més de les que ens pensem.

Els experts en IA asseguren que el 2040 ja tindrem ordinadors que ens superaran en intel·ligència i que ja no caldrà que treballem més. Podrem dedicar el nostre temps a llegir els clàssics i a escriure poesia. Em té mosca que aquests pronòstics sempre són a 20 anys vista: prou lluny perquè ningú no se'n recordi si és erroni i prou a prop com perquè ens sembli que no falta tant.

No cal que us digui que ho compro tot, però com que sé que tot el que ens fa feliços té un cost —l'economia és la ciència de la felicitat— em porta inevitablement a fer-me la següent pregunta: i tot això qui ho paga? Qualsevol procés té uns costos, i si és revolucionari com en el que ens trobem, baixos.

En això ja se les van tenir Keynes i Schumpeter als anys 30 del segle passat. Keynes, fent una anàlisi de com la introducció d'una nova tecnologia transformava el mercat de treball, va advertir que arribaria un dia en què el ritme de substitució de les persones per màquines seria superior al de l'adaptació de les persones al nou entorn. Schumpeter, per la seva banda, li discutia la tesi amb la seva "destrucció creativa": la introducció d'una nova tecnologia destrueix llocs de feina però n'acaba creant més i de més qualificats.

"Sé que tot el que ens fa feliços té un cost, doncs l'economia és la ciència de la felicitat" 

I així ha passat fins ara. Un cas curiós és el de la substitució de caixers humans per caixers automàtics a les oficines dels bancs als EUA als anys 1980. En aquell temps la principal ocupació d'un caixer humà era manipular els bitllets dels reintegraments i dels ingressos. Canviant un caixer humà per un caixer automàtic guanyàvem en eficiència i seguretat, però alhora alliberàvem el treballador de la feina feixuga de comptar bitllets. El temps lliure que de sobte va guanyar el treballador humà el va poder dedicar a fer una feina més qualificada i els caixers humans van passar a ser venedors de productes financers. El cost d'obrir una oficina va baixar gràcies i hi va acabar havent més treballadors humans perquè es van obrir més oficines.

Però que una cosa hagi passat sempre no vol dir que passi en el futur. Si li pregunteu a una gallina què li passarà demà us dirà que li donaran pinso i pondrà ous com cada dia, i tindrà raó sempre menys en el seu darrer dia. Ens estem apropant al darrer dia o per contra el pinso és cada cop millor i a més aviat no haurem de pondre més ous? Mirant els que en saben ens pot donar alguna pista.

Un bon lloc és Amazon, on persones, robots, IA i big data ja treballen braç a braç i no se sap on comença un i acaba l'altre. A Amazon els desplaçaments dels treballadors pel magatzem per recollir productes els decideix un algorisme. Al mateix Amazon si hi obriu una botiga de joguines educatives al seu webstore i posem per cas que una de les referències es ven molt, els algorismes d'Amazon ho detectaran i donaran l'ordre de comprar el producte per vendre'l ells directament. I no anireu més de pressa que l'algorisme a abaixar-ne el preu en cas que hi vulgueu competir. Cas real.

I com que de l'anècdota no se'n pot fer categoria és just dir que Amazon crea més llocs de feina dels que destrueix, tot i que mirant els botiguers i centres comercials que des de 1994 han hagut de tancar diríem tot el contrari. Així doncs sembla de moment la resposta a "tot això qui ho paga" és encara "vostè i jo". Que passi ràpidament i que arribi 2040.