La difícil privacitat digital
10
de Juny
de
2016
El desig de 'privacitat' té, almenys, dos aspectes diferents: la privacitat dels actes, i la privacitat dels records. El primer és la voluntat de disposar d'un 'espai de llibertat' en el que no entrin altres persones sense permís, ni tampoc organitzacions de tipus privat o públic. En una vida en societat, la llibertat d'un acaba allà on comença la llibertat dels altres i, per tant, aquesta privacitat no es pot garantir quan les actuacions privades tenen efectes que poden ser dolents per a tercers, o poden ser nocives per a interessos de caràcter col·lectiu.
El segon és el desig que els 'rastres' dels actes i d'aquelles manifestacions que hom ha fet voluntàriament privades, segueixin estant només a l'abast d'aquells a qui s'ha permès conèixer. Vull parlar només d'aquest segon aspecte, ja que és el que està més afectat per la digitalització.
Per tal que hi hagi un rastre, és necessari que existeixi un suport material. Les ones que transmeten les paraules, i les ones que transmeten les imatges són imprescindibles per a la transmissió, però inservibles pel record, ja que desapareixen immediatament. El record necessita, o bé sinapsis en un cervell humà, o paraules escrites sobre un suport físic, o imatges fixades sobre un suport químic, o unes ones gravades sobre un suport magnètic... Des de fa unes dècades tots aquests rastres s'han pogut convertir, i s'han convertit, en unes llargues fileres de 0 i d'1, que ha permès alhora guardar-los sobre silici, i transmetre'ls amb gran facilitat.
Però aquesta operació ha fet molt més difícil la privacitat, almenys per dues raons. La primera és que la transmissió a través de la xarxa fa que els bits hagin de passar, i reposar, en unes quantes memòries, d'ordinadors, de telèfons, o de servidors (els de l'emissor, els del receptor, els del proveïdor d'Internet, els de la companyia telefònica...) multiplicant per tant el nombre de "rastres" que han deixat.
I en segon lloc, perquè la majoria d'aquests rastres han quedat fora del control de l'emissor, i no pot per tant eliminar-los o saber si s'han esborrat. Molts més rastres i menys controlats. La paraula només deixa rastre en el cervell de qui l'escolta. El mateix passava amb el telèfon analògic, excepte si estava punxat, judicialment o il·legalment. Una carta deixava un rastre sobre paper, però una fotografia analògica permetia reproduir el "negatiu".
Els grans avantatges de la digitalització no ens han de privar de pensar que la privacitat s'ha convertit en molt difícil, sinó impossible. Això val per a les persones, i també per a les empreses.
El segon és el desig que els 'rastres' dels actes i d'aquelles manifestacions que hom ha fet voluntàriament privades, segueixin estant només a l'abast d'aquells a qui s'ha permès conèixer. Vull parlar només d'aquest segon aspecte, ja que és el que està més afectat per la digitalització.
Per tal que hi hagi un rastre, és necessari que existeixi un suport material. Les ones que transmeten les paraules, i les ones que transmeten les imatges són imprescindibles per a la transmissió, però inservibles pel record, ja que desapareixen immediatament. El record necessita, o bé sinapsis en un cervell humà, o paraules escrites sobre un suport físic, o imatges fixades sobre un suport químic, o unes ones gravades sobre un suport magnètic... Des de fa unes dècades tots aquests rastres s'han pogut convertir, i s'han convertit, en unes llargues fileres de 0 i d'1, que ha permès alhora guardar-los sobre silici, i transmetre'ls amb gran facilitat.
Però aquesta operació ha fet molt més difícil la privacitat, almenys per dues raons. La primera és que la transmissió a través de la xarxa fa que els bits hagin de passar, i reposar, en unes quantes memòries, d'ordinadors, de telèfons, o de servidors (els de l'emissor, els del receptor, els del proveïdor d'Internet, els de la companyia telefònica...) multiplicant per tant el nombre de "rastres" que han deixat.
I en segon lloc, perquè la majoria d'aquests rastres han quedat fora del control de l'emissor, i no pot per tant eliminar-los o saber si s'han esborrat. Molts més rastres i menys controlats. La paraula només deixa rastre en el cervell de qui l'escolta. El mateix passava amb el telèfon analògic, excepte si estava punxat, judicialment o il·legalment. Una carta deixava un rastre sobre paper, però una fotografia analògica permetia reproduir el "negatiu".
Els grans avantatges de la digitalització no ens han de privar de pensar que la privacitat s'ha convertit en molt difícil, sinó impossible. Això val per a les persones, i també per a les empreses.