La riquesa d'un país
25
d'Octubre
de
2014
El debat entre mesurar renda o riquesa d'un país és més vell que la picor, hagués dit la meva àvia. Tanmateix, en aquests moments és molt actual perquè un o altre ens ensenyen coses molt diferents. Si fóssim capaços de mesurar la riquesa de les famílies al llarg dels darrers 100 anys, veuríem (segons el Thomas Picketty) que com més riquesa, més creix. O sigui que si tens 100 milions d'euros, pots obtenir un 6% anual de rendibilitat. Si només en tens mig milió i n'obtens 3% ja pots estar satisfet. Aquest fenomen no es té en compte quan ens centrem en la renda, aleshores tothom parteix de la mateixa situació, però les motxilles són molt importants.
Què més sabem de la riquesa? La riquesa d'un país europeu actualment està al voltant de 5 vegades el PIB de l'any. Al final de la guerra mundial era d'una vegada, la destrucció generada per la guerra fou immensa, i a poc a poc els ciutadans han acumulat actius, pisos, empreses, actius financers, fins a la situació actual.
Un altre coneixement que tenim de la riquesa és que la desigualtat ha augmentat molt en els darrers anys, potser per l'efecte d'economia d'escales de les inversions, també per què els tipus màxims impositius han baixat molt. L'any 1980 el tipus màxim de l'impost de la renda als Estats Units era del 80%, a UK del 75% i a Alemanya del 55%. Ara són del 40%, 45% i 45% respectivament. Aquesta rebaixa ha permès una acumulació de capital o riquesa molt important dels que estaven en els tipus més alts en els darrers 35 anys, augmentant la desigualtat.
La desigualtat llastra als països, primer perquè crea bosses de pobresa, però també per què desincentiva a la millora de la majoria de la població. El que abans en dèiem ascensors socials deixen de funcionar a aquests nivells astronòmics. I perquè afecta les recuperacions econòmiques en formes no previstes anteriorment, els molt rics gasten molt menys que la majoria de la població, tendeixen a acumular i a gastar un percentatge inferior a la mitjana, fent les recuperacions més lentes i farragoses.
Per incidir més en la injustícia en els darrers anys hem vist com la riquesa pública dels països ha disminuït, fruit de l'augment de deute per finançar els dèficits, els rescats bancaris, i altres productes de la crisi. Com bé sabem aquest empobriment públic afecta a tothom (empobreix a tothom), no només als rics. També la crisi ha disminuït la riquesa de les persones, les cases valen menys, la borsa ha baixat ...
Al final, la pregunta del Picketty és interessant: Per què trobem normal, acceptable, ètic i moral que una persona guanyi més d'un milió d'euros l'any? És normal un sou de 10 milions, com el que guanyava el Rodrigo Rato al final de la seva etapa a Bankia? Als anys 1950 això no era tolerat, els tipus màxims dels impostos de la renda arribaven al 90% en molts països. Per què hem canviat? Ell proposa tornar enrere i taxar molt les grans fortunes per poder finançar el deute i la recuperació econòmica, fent que tothom sigui capaç de viure a un nivell millor.
Aquesta és la idea subjacent: fer que tothom visqui millor i les grans desigualtats hi van totalment en contra.
Què més sabem de la riquesa? La riquesa d'un país europeu actualment està al voltant de 5 vegades el PIB de l'any. Al final de la guerra mundial era d'una vegada, la destrucció generada per la guerra fou immensa, i a poc a poc els ciutadans han acumulat actius, pisos, empreses, actius financers, fins a la situació actual.
Un altre coneixement que tenim de la riquesa és que la desigualtat ha augmentat molt en els darrers anys, potser per l'efecte d'economia d'escales de les inversions, també per què els tipus màxims impositius han baixat molt. L'any 1980 el tipus màxim de l'impost de la renda als Estats Units era del 80%, a UK del 75% i a Alemanya del 55%. Ara són del 40%, 45% i 45% respectivament. Aquesta rebaixa ha permès una acumulació de capital o riquesa molt important dels que estaven en els tipus més alts en els darrers 35 anys, augmentant la desigualtat.
La desigualtat llastra als països, primer perquè crea bosses de pobresa, però també per què desincentiva a la millora de la majoria de la població. El que abans en dèiem ascensors socials deixen de funcionar a aquests nivells astronòmics. I perquè afecta les recuperacions econòmiques en formes no previstes anteriorment, els molt rics gasten molt menys que la majoria de la població, tendeixen a acumular i a gastar un percentatge inferior a la mitjana, fent les recuperacions més lentes i farragoses.
Per incidir més en la injustícia en els darrers anys hem vist com la riquesa pública dels països ha disminuït, fruit de l'augment de deute per finançar els dèficits, els rescats bancaris, i altres productes de la crisi. Com bé sabem aquest empobriment públic afecta a tothom (empobreix a tothom), no només als rics. També la crisi ha disminuït la riquesa de les persones, les cases valen menys, la borsa ha baixat ...
Al final, la pregunta del Picketty és interessant: Per què trobem normal, acceptable, ètic i moral que una persona guanyi més d'un milió d'euros l'any? És normal un sou de 10 milions, com el que guanyava el Rodrigo Rato al final de la seva etapa a Bankia? Als anys 1950 això no era tolerat, els tipus màxims dels impostos de la renda arribaven al 90% en molts països. Per què hem canviat? Ell proposa tornar enrere i taxar molt les grans fortunes per poder finançar el deute i la recuperació econòmica, fent que tothom sigui capaç de viure a un nivell millor.
Aquesta és la idea subjacent: fer que tothom visqui millor i les grans desigualtats hi van totalment en contra.