Les xifres del "Clàssic" del futbol mundial
21
de Novembre
de
2015
El "Clàssic" entre dos gegants del futbol professional com el Reial Madrid i el FC Barcelona és un esdeveniment de magnitud colossal, per la seva visibilitat global i per l'interès que desperta als mitjans de comunicació de tot el món. Quins són els factors que expliquen l'èxit d'aquest espectacle? Repassem alguns dels trets que caracteritzen la indústria dels espectacles esportius en l'actualitat.
En primer lloc, trobem rivalitats locals, que es donen en moltes disciplines esportives i són un al·licient per la competició. En la mesura en què una rivalitat local adquireix dimensió global, la seva capacitat per suscitar l'atenció del públic es tradueix en més patrocinadors i més ingressos. (No debatrem aquí sobre l'ús de la visibilitat per objectius aliens a l'espectacle esportiu i de negoci; i molt menys sobre les amenaces terroristes que estem vivint).
Un segon aspecte, relacionat amb l'anterior, es refereix a la batalla dels equips per fitxar als futbolistes amb més talent esportiu i mediàtic. Com si es tractés d'una "carrera d'armaments", els grans clubs aposten per contractar els millors jugadors del moment, ja que l'estatus d'estrella futbolística serà un valuós actiu amb el qual obrir nous mercats i estendre la quota de negoci.
Finalment, està l'efecte de "el campió s'ho emporta tot": n'hi ha prou amb què els líders del mercat siguin lleugerament superiors a altres competidors perquè aconsegueixin acaparar els millors premis, sent retribuïts de manera més que proporcional respecte al seu rendiment esportiu. Així, el mercat de treball de futbolistes professionals està constituït, juntament amb talents mitjans, per un grup selecte de jugadors amb habilitats extraordinàries. Els factors exclusius que només uns pocs tenen en tan alt grau els confereixen l'estatus d'estrelles. Un número relativament ampli de clubs competeixen per fer-se amb els serveis d'aquests pocs jugadors, que gaudirien així de gran poder de negociació.
En qualsevol cas, la conjunció dels factors assenyalats explica perquè els clubs líders mundials, per preservar la seva primacia, estan disposats a emprendre grans desemborsaments per fitxar o retenir als millors futbolistes. El fet que alguna decisió de contractació es reveli equivocada amb el pas del temps, no necessàriament contradiu la racionalitat econòmica d'aquesta decisió, sinó que és reflex del risc associat a tota inversió realitzada en condicions d'incertesa.
És hora de qüestionar alguns tòpics. En diferents fòrums, tant acadèmics com de la indústria, s'aprecia una excessiva convicció que un major equilibri competitiu (i financer) implica major interès per part dels aficionats. L'evidència, després de molts anys havent comptabilitzat el valor mediàtic de jugadors, equips i lligues, indica que pretendre donar tota la validesa a aquest argument teòric és un error tal com demostra la tossuda realitat de les dades.
De fet, tot i ser acusada de poc equilibri competitiu, la lliga BBVA gaudeix en els últims anys d'una visibilitat mediàtica global semblant a la de la Premier League: en els últims anys, cadascuna d'elles representa un terç (entre el 30% i 35%) del total acumulat per les cinc grans lligues domèstiques. És a dir, Itàlia, Alemanya i França es reparteixen el terç restant de la visibilitat total de les cinc. Quins arguments podrien explicar aquesta sòlida evidència empírica?
Per una part, podria ser que l'aspiració d'equilibri competitiu es veiés saciada amb rivalitats parcials, sent suficient que hi hagi dos equips en la part superior de la competició (la lliga BBVA compliria amb aquest requisit, en contrast amb la situació que viuen altres lligues domèstiques com la de França i Alemanya). D'altra banda, als entesos del futbol ens agrada apreciar la concentració de talent. Per això, no milloraria l'interès d'una lliga en la qual en lloc de gaudir de Xavi, Iniesta, Neymar i Messi en un mateix club, es forcés que aquests talents haguessin d'estar dispersos en diferents equips. I la mateixa apreciació hauria de fer-se al parlar de l'equip que formaven – entre d'altres – Zidane, Ronaldo, Raúl i Roberto Carlos.
En primer lloc, trobem rivalitats locals, que es donen en moltes disciplines esportives i són un al·licient per la competició. En la mesura en què una rivalitat local adquireix dimensió global, la seva capacitat per suscitar l'atenció del públic es tradueix en més patrocinadors i més ingressos. (No debatrem aquí sobre l'ús de la visibilitat per objectius aliens a l'espectacle esportiu i de negoci; i molt menys sobre les amenaces terroristes que estem vivint).
Un segon aspecte, relacionat amb l'anterior, es refereix a la batalla dels equips per fitxar als futbolistes amb més talent esportiu i mediàtic. Com si es tractés d'una "carrera d'armaments", els grans clubs aposten per contractar els millors jugadors del moment, ja que l'estatus d'estrella futbolística serà un valuós actiu amb el qual obrir nous mercats i estendre la quota de negoci.
Finalment, està l'efecte de "el campió s'ho emporta tot": n'hi ha prou amb què els líders del mercat siguin lleugerament superiors a altres competidors perquè aconsegueixin acaparar els millors premis, sent retribuïts de manera més que proporcional respecte al seu rendiment esportiu. Així, el mercat de treball de futbolistes professionals està constituït, juntament amb talents mitjans, per un grup selecte de jugadors amb habilitats extraordinàries. Els factors exclusius que només uns pocs tenen en tan alt grau els confereixen l'estatus d'estrelles. Un número relativament ampli de clubs competeixen per fer-se amb els serveis d'aquests pocs jugadors, que gaudirien així de gran poder de negociació.
En qualsevol cas, la conjunció dels factors assenyalats explica perquè els clubs líders mundials, per preservar la seva primacia, estan disposats a emprendre grans desemborsaments per fitxar o retenir als millors futbolistes. El fet que alguna decisió de contractació es reveli equivocada amb el pas del temps, no necessàriament contradiu la racionalitat econòmica d'aquesta decisió, sinó que és reflex del risc associat a tota inversió realitzada en condicions d'incertesa.
És hora de qüestionar alguns tòpics. En diferents fòrums, tant acadèmics com de la indústria, s'aprecia una excessiva convicció que un major equilibri competitiu (i financer) implica major interès per part dels aficionats. L'evidència, després de molts anys havent comptabilitzat el valor mediàtic de jugadors, equips i lligues, indica que pretendre donar tota la validesa a aquest argument teòric és un error tal com demostra la tossuda realitat de les dades.
De fet, tot i ser acusada de poc equilibri competitiu, la lliga BBVA gaudeix en els últims anys d'una visibilitat mediàtica global semblant a la de la Premier League: en els últims anys, cadascuna d'elles representa un terç (entre el 30% i 35%) del total acumulat per les cinc grans lligues domèstiques. És a dir, Itàlia, Alemanya i França es reparteixen el terç restant de la visibilitat total de les cinc. Quins arguments podrien explicar aquesta sòlida evidència empírica?
Per una part, podria ser que l'aspiració d'equilibri competitiu es veiés saciada amb rivalitats parcials, sent suficient que hi hagi dos equips en la part superior de la competició (la lliga BBVA compliria amb aquest requisit, en contrast amb la situació que viuen altres lligues domèstiques com la de França i Alemanya). D'altra banda, als entesos del futbol ens agrada apreciar la concentració de talent. Per això, no milloraria l'interès d'una lliga en la qual en lloc de gaudir de Xavi, Iniesta, Neymar i Messi en un mateix club, es forcés que aquests talents haguessin d'estar dispersos en diferents equips. I la mateixa apreciació hauria de fer-se al parlar de l'equip que formaven – entre d'altres – Zidane, Ronaldo, Raúl i Roberto Carlos.