Facebook: res personal, només negoci

23 de Març de 2018
Marc Argemí  | VIA Empresa

Després de les fake news, arriba el microtargeting. El presumpte cas d'ús indegut de dades personals obtingudes via Facebook per part d'una consultora que va ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions està posant la xarxa social de nou en l'ull de l'huracà. l cas ve explicat amb detall en aquest article del Ganyet amb profusió de detalls, que m'estalvio ara.

Ara bé, siguem francs: més enllà de la qüestió legal –la (suposada) no autorització de les dades per a una utilització concreta- no hi ha gaire novetat de fons en el cas. Estem tots plegats com baixant de l'hort. Se sabia des del primer dia que si les xarxes socials no cobren subscripció als usuaris és perquè nosaltres acceptem que explotin les nostres dades per a fer negoci. Les condicions d'ús són allà, per a qui les vulgui llegir. El que potser a alguns els sap greu és que Facebook no només faci diners facilitant que ens venguin ulleres de sol, sinó que també faciliti que ens influeixin políticament.

"A alguns els sap greu que Facebook no només faci diners facilitant que ens venguin ulleres de sol, sinó que també que ens influeixin políticament" 

Benvinguda polèmica, doncs, si permet plantejar finalment la necessitat de conèixer les regles del joc de les plataformes de relació social; la conveniència que Facebook també ens comparteixi les seves dades: com funciona el seu algoritme, sota quines condicions i a quins tercers cedeix dades, per què ens apareixen més les actualitzacions d'unes persones que d'unes altres, fins a quin punt treu profit de creuar la informació del nostre Facebook amb el nostre Instagram, ...

Hem anat amb el lliri a la mà, i hem oblidat que per les nostres pantalles de telèfon han passat ja moltes campanyes electorals i moltes campanyes de màrqueting de tota mena fetes a mida per estimular aquells punts de la nostra psicologia que ens poden portar a comprar un determinat cotxe, llegir una notícia concreta o votar algú o odiar a algun polític. El cas que ens ocupa és com el gat de Matrix: un error de sistema, per dir-ho així, algú que no ha dissimulat prou.

Doncs això, que les xarxes socials són negoci, no són res personal. Barack Obama ja va fer servir analítica de dades, tal com Hillary Clinton. Mariano Rajoy va contractar una consultora experta en marketing polític a Facebook en l'última campanya per fer accions específiques a les províncies on ballaven escons.

Però obrim el focus: les ulleres Hawkers han crescut, en bona part, a partir d'un ús molt hàbil de les eines de publicitat online. Google ens posa des de fa molts anys anuncis basats en el que cerquem i escrivim. Instragram ens suggereix com amistats aquells que ja tenim a Facebook o a WhatsApp. Els butlletins electrònics que reps cada dia estan animats i orientats a partir de les dades sobre el que t'agrada, el que cliques, el que obres i el que deixes d'obrir, quins missatges tires i quins obres de seguida... i tot, animat per algorismes, per dades que pensen, processades per maximitzar beneficis a l'empresa i proporcionar una bona experiència d'usuari a l'usuari.

Però és més: l'analítica de dades ha arribat tan lluny que en realitat cada vegada calen menys dades personals per conèixer els usuaris. Dit d'una altra manera: amb dos retuits es pot saber amb probabilitat alta la nostra tendència política si els analitzem al costat dels retuits de, posem per cas, 2.000 persones més. I un retuit és una cosa ben pública, oi? Ras i curt: obtinc amb dues dades de 2.000 persones allò que potser obtenia amb 2.000 dades de dues persones.

"En realitat cada vegada calen menys dades personals per conèixer els usuaris"

Es pot fer alguna cosa? Més enllà de la resolució del cas –que té més a veure amb la legalitat de mètodes de propaganda política, la gestió fraudulenta d'unes dades i una lluita pel poder a l'establishment anglosaxó- hi ha alguna cosa que els usuaris sí que podem fer: que la relació mercantil no només estigui entre Facebook i anunciant, sinó també entre usuari i Facebook. Que allò nostre amb les xarxes no sigui res personal, només negoci. M'explico. Si amb les nostres dades fan negoci, ¿no hi podem participar? És a dir, si resulta que hi ha molts anunciants que em volen posar anuncis al meu Google, al mur de Facebook o al timeline de Twitter, i el cost de l'anunci puja, per què no reclamar un percentatge sobre els guanys? No és el mateix el valor d'un usuari que té 30.000 seguidors, com en Ganyet a Twitter, o d'un que en té 1.600, com ara jo mateix. Que cadascú cobri en proporció.

I si no ens paguen, que paguem nosaltres: que hi hagi possibilitat de pagar pels nostres perfils. Pagar a canvi de què les nostres dades no es comparteixin amb ningú, o sobre condicions molt més restrictives que les actuals. En definitiva, posar preu a la nostra intimitat.