el Alt Penedès y el Baix Penedès

Mecenatge i estultícia

01 d'Octubre de 2013
Isidre Also

Es farà d'esperar la nova llei del Mecenatge. Sembla que el govern espanyol no està per la labor perquè en el text -no podria ser d'una altra manera- es proposa l'aplicació de majors estímuls al patrocini cultural a partir de deduccions fiscals que podrien obtenir les entitats o els ciutadans benefactors.

Tot i que els percentatges de deducció que es preveuen tampoc són res de l'altre món, l'autoritat tributària tem que això suposi una davallada en la recaptació d'impostos. I això sí que no es toca. Parlem dels mateixos àrbitres de la fiscalitat que van condemnar les activitats culturals amb un tipus impositiu que ha resultat funest, i ells ho saben.

La realització en les arts escèniques i les arts plàstiques, també en la indústria editorial i d'altres, ha decaigut d'una manera abracadabrant.

 

S'intueix que el balanç recaptatori ha estat negatiu per a la hisenda pública perquè en el darrer exercici la davallada de la facturació va fer decréixer l'aportació tributària dels sectors culturals. I els manaies del Ministeri ho saben, però no fan marxa enrere.

L'IVA cultural -terme gens encertat- és una niciesa i amb indolència està posant una munió d'epitafis a la producció artística. La indústria cultural batega en estat paracmàstic. No s'hi ha guanyat res en irrogar-li aquest càstig; ans al contrari, s'ha malmès la capacitat recaptatòria provinent d'un sector que, fiscalment i amb no tanta toixarrudesa, s'hagués pogut esmunyir i, ensems, afavorir el seu desenvolupament.

Des del punt de vista econòmic les activitats culturals conformen un sistema excepcional. Pocs sectors de l'economia poden resultar tan contributius, generar llocs de treball, afavorir la creativitat i, alhora, nodrir de coneixements i emocions als ciutadans.

I així estem. El govern dels estults colpeja l'activitat cultural amb més impostos i, a més, barra el pas al mecenatge, que podria ser un factor dinamitzador i amb el qual es podria pal·liar una situació i un moment en els quals el mateix sector públic està retirant les subvencions i defuig qualsevol acaronament a la producció artística i a la gestió del patrimoni cultural.

El diàleg entre els mons de la cultura i l'empresa es fa necessari. Més que la responsabilitat social -se'n parla més que no pas s'exerceix i estem tips d'escoltar els mateixos models i paradigmes- cal un compromís per part d'empresaris i directius per tal de preservar el patrimoni artístic i participar en la promoció de l'activitat cultural.

Més enllà d'una qüestió filantròpica, hem d'entendre que els esdeveniments i, en general, l'efervescència cultural generen acceleracions econòmiques que s'escampen favorablement arreu; fins al punt que la cultura esdevé un dinamitzador del turisme, del comerç i de tota mena de serveis, com també de la construcció i, és clar, de l'activitat industrial.