La medicina xinesa es diu Seguretat Social

Molta gent ha assumit que les medicines orientals són molt sàvies. I efectives. Què hi farem! Contra els naïfs la batalla està perduda. És picar sobre ferro fred. La raó és simple: estem davant d’un dogma de fe. I els dogmes de fe, ja ho sabem que són imbatibles. Per això tenen un doble vessant -són un dogma i estan tocats per la fe- que els fa immunes als raonaments. Acostumen a ser gent que et repeteixen que les multinacionals i les farmacèutiques ens estan enverinant. Pot ser. Però la gent no es mor ni a fum de sabatots. Cada cop es viu més anys!

Barrejat amb tot això suposo que hauran observat que sovint ens mostren xinesos al parc fent exercicis estranys. Uns moviments lents que, diuen, són d’una gran saviesa. En diuen Taitxí. Cada matí, som-hi al parc. Suposo que amb tants milions com són a la Xina, no hi ha parcs per a tots -quan jo l’he visitada l’he vista plena de gratacels d’estètica Bellvitge però molt més alts i atapeïts-. Dic jo que deuen practicar el Tai-Txi-Txuan al balcó.

Si faig broma sobre totes aquestes coses no és perquè renegui d’algunes de les coses positives que totes aquestes pràctiques comporten. Simplement, reivindico un fet evident: no constitueixen cap solució global. De fet, me’n va fer adonar el meu fill fa anys. “Si la medicina xinesa és tan sàvia, per què fins que va arribar Mao la gent es moria tan jove?”, em plantejava. Vet aquí la qüestió. En resum, els aporto algunes dades, ja que xerrar per xerrar ja estan les tertúlies radiofòniques. Mirin què diu Statista:

Hi ha dues maneres de llegir aquesta estadística. Una és que sempre hi ha algú disposat a aixafar la guitarra al progressisme naïf. I aquest sóc jo en col·laboració amb aquells que recullen dades. L’altra és que fins que no es va instaurar la medicina pública, les coses no van avançar. La “sàvia” medicina xinesa feia que la gent visqués només fins als 33 anys, mentre que a Espanya -medicina ximple, pel mateix any- la gent vivia, en mitjana, fins als 60 anys. Gairebé el doble. L’exemple val per a qualsevol país. Ningú pot renegar de la sanitat pública. Tampoc de les multinacionals ni de les farmacèutiques.

La mortalitat té un nom: falta de medicina pública que col·labori amb la indústria mèdico-farmacèutica i la iniciativa privada. El darrer episodi de pandèmia ens ho recorda. Pels curiosos i observadors inquiets. De la gràfica també se’n poden deduir fets macabres. Veuen l’aturada entre els seixanta i els setanta? Encaixa amb les dates de grans matances provocades per la Revolució Cultural de Mao i la colla de la seva dona. Milions de morts. Van tenir una vida curta.