Més llocs de treball? Per a què? Per a qui?

Espanya -Catalunya amb ella- viu un moment d’eufòria econòmica. Sembla que creixem més que la mitjana europea -que és la que ens envia els diners per créixer més que ells-. Tothom està exaltat. No pas jo. Sembla com si ningú hagués llegit a Galbraith, especialment el seu llibre Breve historia de la euforia financera. I és que els errors econòmics més grans es cometen en moments d’això: d’eufòria.

Si vols saber-ne més

 

   

La importància de les eleccions a Alemanya    

 

 

Sovint em dedico a denunciar la creació de llocs de treball de baixa qualitat que té lloc a Catalunya els darrers decennis. Aquest cap de setmana he pogut contrastar les meves sospites amb un cas real, que està tenint lloc ara mateix. Parlo amb un conegut d’una població de comarques que té uns 7.000 habitants. Aquest amic és un home inquiet, té un petit negoci. I m’explica un fet que és paradigmàtic. “Resulta que una de les empreses que estan instal·lades al polígon vol ampliar-se per fer una activitat nova: empaquetar productes càrnics. El poble hi està en contra. Ens hem reunit amb l’alcalde per insistir-hi. Diversos cops. No hi ha manera”, em diu.

Qualsevol de vostès es preguntarà, com és que el poble s’oposa a l’ampliació d’una empresa que durà a terme un increment d’activitat que no contamina i que, en principi, ha d’aportar riquesa? Molt fàcil. “Diuen que es crearan al voltant d’un centenar de llocs de treball, però els hem analitzat i hem observat que, donades les característiques del negoci, de gent del poble que hi pugui anar a treballar, només en seran quatre”, em contesta el conegut. Li pregunto el perquè. “Molt fàcil. Al poble no hi ha aturats. I la gairebé totalitat dels llocs de treball que es crearan en aquesta nova planta seran de baixíssima qualitat i, per tant, haurà de venir gent de fora per cobrir-los. A més, com que es paga tan malament, seran coberts per immigrants que després han de viure en una mena de pisos pastera”. Penso que té raó. “Tot plegat, un sense sentit!”.

"Aquest és el problema que pateix Catalunya d’ençà del principi del mil·lenni: creem llocs de treball per a gent que no hi és. L’efecte és pervers"

Aquest és el problema que pateix Catalunya d’ençà del principi del mil·lenni: creem llocs de treball per a gent que no hi és. L’efecte és pervers. L’empresari crea llocs de treball practicant el dumping social. Com que hi ha immigració disposada a acceptar salaris miserables, aquests llocs de treball forcen a la baixa els salaris mitjans del país. Des d’una òptica empresarial sembla lògic: si un treballador immigrant accepta cobrar 70 per un lloc de treball que els locals li'n demanen 100, per què no l’ha de contractar? Però encara hi ha més: si l’àrea geogràfica té plena ocupació, per què es volen crear més llocs de treball? Aquesta segona paradoxa només seria acceptable si els llocs que es creen fossin de més alta qualitat i impulsessin a una millora en la qualitat de vida dels ciutadans. Som els mateixos, però ens guanyem millor la vida.

No em cansaré de repetir-ho. El que em comenta aquest amic no és un problema que pugui resoldre la microeconomia. Només el poden resoldre els governants utilitzant les eines que tenen. L’ajuntament, per començar, podria bloquejar determinades activitats que no aporten riquesa o un increment real del PIB per càpita. O castigar-les amb impostos especials. I el Govern de la Generalitat hauria de penar -per exemple, augmentar impostos- o premiar -per exemple establir subvencions o exempcions d’impostos- la instal·lació d’empreses que minven el PIB per càpita.

Ja portem amb aquestes pràctiques més de vint anys, i els nostres governants no actuen -sembla com si ni s’ho haguessin plantejat-. Les conseqüències són clares i les xifres canten. S’acostuma a dir que el fet és difícil de gestionar. Però alguns ho han fet.

Comparació de PIB per càpita entre Catalunya i el País Basc (Font: INE)

Vam començar el mil·lenni amb una renda per càpita similar a la del País Basc. L’acabem amb una renda per càpita que és gairebé un 10% inferior. Determinats economistes catalans ja han començat a denunciar allò que fins ara era tabú: no serveix de res créixer si la renda per càpita no acompanya. I la causa és la creació de llocs de treball de baixa qualitat i, per tant, poc remunerats. Oi que no és difícil d’entendre?

Mentre, el Col·legi d’Economistes ni piula. Tot resulta molt intrigant.