Millor la sala de màquines d’Europa, president

El discurs del president de la Generalitat, Salvador Illa, a Madrid ens porta, altre cop, a un tema recurrent que, al meu entendre, no s’ha copsat prou bé al llarg dels darrers decennis, gairebé segles. L’escala d’economies locals, nacionals, no porta enlloc. Amb globalització, o sense. L’antic director per a Espanya d’una empresa en la qual vaig treballar ho va expressar molt bé un dia: “Ser el primero de España es como ser el primero de Murcia”. 

Abans d’entrar a l’actual Unió Europea (UE) Espanya era un gran mercat sense aranzels que explotàvem sense massa limitacions. Tanmateix, si Catalunya històricament n’havia tret profit era degut a tenir molt clar un principi fonamental: a Madrid no ens són amics i mai ens ajudaran, mai faran res que ens pugui beneficiar. Aquesta actitud ja ve de lluny, i és provocada per esdeveniments que no cal que recordi aquí. Arran de les successives desfetes, a casa nostra hi ha hagut tradicionalment dues actituds: els que han passat a acceptar la derrota i a col·laborar amb Espanya, i els que han optat per passar-se a la resistència -descarada o dissimulada-. Ambdós posicionaments, malgrat ser diferents i sovint enfrontats, han estat sempre conscients d’un fet comú: a Madrid no ens eren amics. I això cal saber-ho per tal d’entendre el que ens ha succeït. 

"A Madrid no ens són amics i mai ens ajudaran, mai faran res que ens pugui beneficiar"

L’obsessió per ser els primers d’Espanya ha estat tot al mateix temps: el manà i el verí letal per Catalunya. El manà a curt; el verí a llarg. Mentre van regir les economies de les nacions estat -amb els seus aranzels, les seves regulacions protectores, les seves fronteres, etc.- la situació de Catalunya era d’un cert privilegi. Anàvem folgats. Érem la fàbrica d’Espanya i, a canvi d’un mercat desprotegit a qui encolomar els productes, toleràvem aquest famós transvasament de recursos impositius de Catalunya cap a Espanya. 

El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, intervé durant una conferència econòmica al Cercle de Belles Arts | EP

Però aquesta facilitat ha ajudat també a crear una malformació. Ens va acostumar a vendre sense necessitat d’aprendre nous idiomes -amb la castellanització imposada ja anàvem tirant- ni tampoc ens va obligar a aprendre noves pràctiques -diferents legislacions, costums, hàbits negociadors, etc.-. Ens vam acostumar a ser els primers de la classe sense fer massa esforç. D’una classe formada, majoritàriament, per asses. Molt diferent dels holandesos, o els belgues, els suïssos, els austríacs, els danesos, els finesos, etc. que saben perfectament que, per poc que es belluguin, ja són fora del país. Ells, per créixer, han necessitat sempre mirar més enllà. No era el nostre cas. Aquests petits països, de sempre, estaven acostumats a transaccionar immersos en ambients totalment forans. Nosaltres no. Malgrat que ens molesti, nosaltres teníem al costat Espanya. Per a les coses bones i per a les dolentes. 

"L’obsessió per ser els primers d’Espanya ha estat tot al mateix temps: el manà i el verí letal per Catalunya"

Com que la vara de mesurar que havíem pres com a referent era curta (Espanya) quan va venir l’hora de capejar els embats forts, ens va agafar afeblits. El muntatge secular català va entrar en crisi arran de la nostra entrada a la Comunitat Econòmica Europea combinat amb el canvi d’hàbits i predisposicions dels catalans vers Madrid. Perquè, és clar, les coses van començar a no encaixar del tot: “Molt bé, mantinc dèficit de balances fiscals amb Espanya perquè em permeten col·locar el producte a, per exemple, Extremadura sense pagar aranzels” era la nostra cançoneta tradicional allargassada per la Transició. Però és que des del 1986 també podem col·locar productes sense aranzels a Àustria. I a ells no els hem de pagar cap peatge en forma dèficit en les balances fiscals! 

Per sort, moltes empreses catalanes han començat, encara que tard, a posar la seva mirada més enllà del Pirineu. I les exportacions catalanes van tan bé que ja exportem més fora d’Espanya que a Espanya mateix. I això és bo -mirin, si no, les tendències dels petits països de la UE. En fi, ser els primers de Múrcia no ens interessa. A menys que formi part d’una estratègia política, és clar, que diu que a Madrid ens són amics...