El missatge és el mitjà

The King’s Speech (El discurs del rei, 2010) és una pel·lícula catalogada com a històrica, i això no es pot dir que sigui incorrecte, és clar, però no és això el que em preocupa avui. A la llum dels esdeveniments d'aquests últims dies, especialment després dels resultats sorprenents de les eleccions als Estats Units, paga la pena tornar a veure-la, ja que és una pel·lícula magnífica i molt il·luminadora: és un clar exemple de la importància de tenir la capacitat d'influir en les opinions i emocions dels ciutadans.

Bertie és un rei que no té capacitat per fer discursos dignes; es convertirà en Jordi VI, per sorpresa seva i en contra de la seva voluntat, quan l'abdicació del seu germà provoca una interrupció a la línia de successió. Bertie és tartamut, una característica realment desafortunada i limitadora en una època en què els missatges de ràdio o els discursos davant de les multituds marquen l'agenda política mundial. Fixa't en qui són els seus contemporanis: Hitler i Churchill, que, pel que fa a la ideologia, són totalment contraposats, però són completament equivalents en habilitats oratòries, capacitat de convèncer i lideratge popular. No veurem Bertie com a un rei fiable fins al final de la pel·lícula, quan finalment sigui capaç de fer un discurs commovedor per declarar la guerra a l'Alemanya nazi. Disculpeu-me l'espòiler.

La decisió que milions d'estatunidencs van prendre el dimarts passat pot semblar incomprensible (ho reconec, a mi em sembla totalment incomprensible), però n'hi ha una lliçó clara darrere d'això: qui vulgui obtenir el poder haurà de guanyar-se els ciutadans i, per això, és imprescindible controlar els mitjans que les persones utilitzen per formar les seves opinions i construir les seves emocions.

"Qui vulgui obtenir el poder haurà de guanyar-se els ciutadans i, per això, és imprescindible controlar els mitjans que les persones utilitzen per formar les seves opinions"

A mitjan segle XX, a Europa, els ciutadans feien servir la ràdio per rebre informació. Churchill ho sabia millor que ningú, igual que Hitler. Els diaris tenien molta importància, és clar, però eren eines de l'elit, tot i que els anomenem mitjans de comunicació de masses. La dècada de John Fitzgerald Kennedy no es pot entendre sense reconèixer la seva habilitat per la televisió, ni tampoc la presidència de Ronald Reagan, si deixem de banda la seva carrera prèvia com a estrella de cinema. Barack Obama va ser el primer a fer els primers passos en l'ús de les xarxes socials, mentre que a altres llocs del món vèiem la Primavera Àrab a Facebook. Hi ha senyals clars que darrere del Brexit i el primer mandat de Trump hi va haver una dansa d'algoritmes no del tot clara, i hi ha qui diu que l'autèntic guanyador d'aquests dos processos va ser la casa Cambridge Analytica.

En les eleccions europees, el Vell Continent va girar a la dreta, notablement. Als Estats Units, el govern que no respecta el mínim de dignitat humana serà gairebé totpoderós durant els pròxims quatre anys. Quan es facin les eleccions a Alemanya, probablement la primavera vinent, el partit del canceller Olaf Scholz les passarà magres. A França, Emmanuel Macron farà uns quants anys més com a president, però el 2027 és la data de caducitat. Itàlia, Àustria, Suècia... voleu més exemples?

El 2021, quan es va escampar la notícia que Elon Musk volia comprar Twitter, molts vam pensar que aquella quantitat de diners era desorbitada, i ara sabem que aquell preu no era per aconseguir un ocell, sinó per tenir una cadira al despatx més poderós del món.

"Vivint en una etapa d'obscuritat algorítmica, quines són les habilitats que hem d'adquirir per garantir la vigilància democràtica?"

La ràdio exigia la capacitat de parlar, la televisió l'aspecte, la primera era de les xarxes socials l'empatia i la connexió. Vivint en una etapa d'obscuritat algorítmica, quines són les habilitats que hem d'adquirir per garantir la vigilància democràtica? El missatge és el mitjà, sí, però decidir on volem arribar, almenys per ara, ens correspon a nosaltres.