El misteri de les avellanes de Reus

19 de Novembre de 2024

En diversos articles anteriors he esmentat la conveniència que Catalunya faci una aposta clara per la indústria agroalimentària. Les raons són diverses. Tenim una certa tradició industrial (encara no l’hem desmuntada del tot en favor del turisme), els productes que genera l’agricultura són bons (tenim la sort de formar part del clima mediterrani), la tradició culinària és bona (encara que va de baixada gràcies a la nostra vocació autodestructiva). Sovint acostumo a equiparar el nostre conjunt econòmic amb el de determinades regions del nord d’Itàlia -exceptuant la Llombardia, que s’assembla més a un länd alemany-. Nosaltres podríem ser com el Piemont, l’Emília-Romanya o la Toscana pel que fa al sector agroalimentari.

Però resulta que no ho som. Ignorava exactament el perquè, encara que ho començo a entreveure: no ens dona la gana. De l’escenificació se n’ha encarregat el president de la Generalitat en aquest acte pseudofolklòric de la Festa del Primer Oli de Jaén. Ha vingut a dir-nos una cosa que ja sabíem: la diferenciació regional que existeix a Itàlia i fins i tot a França, aquí no hi té cabuda. El cava és una DO espanyola (Freixenet pot fer cava amb most de la Manxa) i d’oli només n’hi ha un: l’espanyol. I aquest darrer dominat per Andalusia. Però no és exactament això de què volia parlar-los, encara que hi està lligat.

Aquest columnista s’ha criat al Camp de Tarragona i, per tant, està tocat d’una certa subjectivitat gastronòmica. Una d’aquestes subjectivitats consisteix a pensar que les avellanes que coneixem com a “avellanes de Reus” són millors que les altres que volten per les nostres botigues. No en soc l'únic. Quan parles amb la gent, tothom et diu que les avellanes de Reus són les millors. Molt bé. Posades així les coses: per què no se’n troben a tots els supermercats? Jo he arribat a veure les falsificacions més estrambòtiques, com ara avellanes foranes (probablement turques) torrades amb “llenya de Catalunya”. Tot prou emmascarat per amagar-nos la realitat: les avellanes que es venen a les nostres botigues no són del país.

Si demanes explicacions, com sempre, les excuses són les del mal pagador. I així com no tenim trens a dojo perquè “som un país muntanyós”, mentre que a Suïssa el tren arriba fins a la cuina de casa, resulta que les nostres avellanes són cares de produir i, per tant, més val deixar-ho córrer. I surt a compte arrencar els avellaners.

"Hi ha una cosa que es diu productivitat. I preus. I això només ho fa créixer la industrialització. I el seu reconeixement"

Però resulta que aquests dies passats he aprofitat per aturar-me a Alba, al Piemont, on, per cert, feien la festa de la tòfona. Si vostès, per qualsevol raó, necessiten mai un subproducte de l’avellana -per exemple, pasta per fer gelats, o pastissos, etc.- sempre aniran a parar a un producte d’una indústria piemontesa. Perquè allí -i aquí comença el misteri- les avellanes els surten per les orelles. Les avellanes es venen a tot arreu. A voltes en bosses de diversos quilos al supermercat. Si volten pels camps piemontesos observaran que, a més de les vinyes, les plantacions d’avellaners constitueixen la tònica. I no només això, sinó que se n’estan plantant de nous arreu. Increïble! O sia, l’avellana els surt a compte.

És més barata la mà d’obra del Piemont que la catalana? No, segur. Però hi ha una cosa que es diu productivitat. I preus. I això només ho fa créixer la industrialització. I el seu reconeixement. Que aquest sigui un fet acceptat per tothom. Que no s’ho creuen? El centre d’Alba només té dues grans places unides per la Via Vittorio Emanuele. Una és la Piazza del Duomo. L’altra és la Piazza Michele Ferrero.

Nota: L’any 2023, el grup Ferrero, domiciliat i fundat a Alba l’any 1942, va facturar 17.000 milions d’euros.