El mite de la 'superdona'
07
d'Abril
de
2025
Quan pensem en una superdona, ens ve al cap una figura perfecta, arreglada. Una dona que pot fer més de dues, tres, quatre coses a la vegada, que té família i concilia, que té una feina amb una alta responsabilitat, és simpàtica amb les veïnes, i sempre té un moment per atendre la vida social. Una persona que ho pot tot. Ciència ficció.
En el món dels negocis, però, la realitat de les súper dones que lideren és més semblant a anar amb patinet mentre arrossegues una motxilla plena de pedres, que no pas a volar amb elegància. És innegablement una cursa desigual on els estereotips, els micromasclismes, les exigències, i les síndromes de la impostora, actuen com la gravetat: invisible, constant, pesada, i difícil d’eliminar.
Si vols saber-ne més
No us explico res de nou, ja que el mite de la súperdona no és l’última tendència del 2025, però en el món empresarial i tecnològic pren una dimensió particularment cruel quan ens hi emmirallem i veiem el panorama dels “tecnobros”. Si una dona assoleix una posició de lideratge en aquest sector, sovint s’espera que sigui un exemple perfecte: una visionària implacable, una ment brillant i, naturalment, algú capaç de balancejar una jornada laboral de 12 hores amb la cura emocional de tothom al seu voltant. Tingui fills, gossos, gats, o no en tingui. Si els té “què bé que ho fa, encara que només els vegi alguna hora setmanal”, i si no els té “clar, per què sinó no hauria arribat fins on és”. No guanya mai.
"En el món dels negocis, la realitat de les súper dones que lideren és més semblant a anar amb patinet mentre arrossegues una motxilla plena de pedres, que no pas a volar amb elegància"
Quan aquesta dona falla (perquè tothom falla), el judici és implacable. No ha fallat ella: ha fallat “la dona”, com si una sola persona pogués carregar la representació de gènere sencera.
Mentrestant, els homes al sector poden ser genis excèntrics, antipàtics, incultes, despentinats, feixistes, i vestir com adolescents mediocres, sense que això desperti la més mínima crisi existencial col·lectiva. I ja us dic jo que no tindran ni un bri de síndrome de l’impostor: ells són allà perquè ells s’ho mereixen.
Ho vam veure amb Elizabeth Holmes (la de la startup Theranos), però no amb Billy McFarland (el del Fyre Festival). Ella era una impostora que havia estafat als inversors per ser filla de qui era, una nepobaby. Ell, en canvi, només havia enganyat a uns “nanos que volien anar de festival”. La barra de mesurar és molt curiosa en ambdós casos.
Ja ho diuen: una dona al capdavant d’un projecte sovint es veu atrapada en una dicotomia impossible. Si és assertiva, se la titlla de freda o autoritària. Si és empàtica, és poc professional. Tot això mentre navega en un oceà ple de micromasclismes: comentaris condescendents, paternalismes, interrupcions constants a les reunions o, fins i tot, la sorpresa de veure-la liderar, com si un unicorn hagués aterrat a la sala. I en el món tecnològic, on tot és força masculí, encara es nota molt més.
Actualment, les dones només ocupen aproximadament el 28% dels llocs de treball en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM) a nivell mundial. Encara més preocupant, menys del 10% dels càrrecs de lideratge en les principals empreses tecnològiques són ocupats per dones. Aquestes xifres reflecteixen un sostre de vidre que, tot i ser parcialment esquerdat, encara persisteix amb força.
"Menys del 10% dels càrrecs de lideratge en les principals empreses tecnològiques són ocupats per dones"
Aquestes “pedres invisibles” que portem a la motxilla no només dificulten el vol, sinó que també minven les forces dia a dia. Perquè, per molt talentosa que sigui, la lluita contra el sexisme subtil i les expectatives absurdes no s’acaba mai. És com si hagués de demostrar constantment que té dret a la capa i al lloc a cada segon.
Però, com tota bona superheroïna, les dones en alts càrrecs segueixen volant. No perquè siguin súper, sinó perquè són dones, i si una cosa ens ensenya la vida és a ser resilients.
No sabeu la quantitat de dones poderoses que assessoro per moure’s en mons d’homes per fer-se un lloc sense perdre l’essència! Una de les coses que havia pensat va ser crear un grup per dones amb síndrome de l’impostor, o que simplement volguessin saber-se fer valdre en un món d’homes: en reunions on hi ha comentaris fora de lloc, on la joventut no ens juga a favor, i on ens costa fer colzes per tenir un bri de visibilitat. Entre la teràpia i un màster de management. Però després vaig pensar que seria més fàcil intentar fer veure als homes que hi ha coses que també els hi fa mal a ells, i seria més fàcil.
Si vols saber-ne més
Hem de redefinir les normes, rebutjar la perfecció absoluta, i crear xarxes de suport que actuen com corrents d’aire per aixecar-nos. Gràcies a les que ens impulsen i les que han marcat camí abans, avui les dones joves que entren poden veure que la capa no només és una càrrega, sinó un símbol.
I ara potser us desvelo una veritat oculta i incontestable: En aquesta vida ningú vola sense suport. Ni tan sols els herois masculins dels còmics.
El repte no és que les dones carreguin menys pedres per volar més amunt, sinó que tots nosaltres, com a societat, comencem a normalitzar-ho i abraçar-ho amb naturalitat. Perquè quan deixem d’esperar que siguin superhumanes, és quan podran demostrar que, com tothom, el seu potencial és infinit.
Així, potser un dia la capa ja no serà un símbol de lluita, sinó simplement un símbol d’orgull, per impulsar a les que venen darrere.