La regulació del vehicle compartit i els efectes de xarxa

Els vehicles de mobilitat compartida (motosharing, bikesharing, patinets, etc.) estan introduint forts canvis en la mobilitat de les ciutats. Potenciar l’ús del vehicle compartit en detriment del vehicle privat pot ajudar a descongestionar les ciutats i millorar-ne la seva habitabilitat però a la vegada obliga a: repensar el transport públic, habilitar infraestructures per facilitar-ne l’ús i gestionar l’ocupació i l’ordenació de l’espai públic. Aquesta gestió és complexa. Tant és així que ajuntaments i operadors tenen postures diferents sobre com s’hauria de regular aquesta activitat. De fet, la postura no és clara ni entre ajuntaments, ni entre operadors incumbents i els nous entrants.

D’una banda, molts ajuntaments es veuen temptats a limitar el nombre d’operadors i/o el nombre de vehicles o llicències per operador per així garantir una determinada ocupació i ordenació de l’espai públic. Ara bé, des del punt de vista de la competència, la limitació de l’exercici de l’activitat en un mercat mitjançant un nombre limitat de llicències ha de ser l’últim recurs ja que és el més restrictiu i perjudicial pel consumidor (preus més elevats, menor qualitat i menys innovació). Per gestionar el problema de l’ocupació del domini públic existeixen, a priori, alternatives menys restrictives de l’activitat econòmica com són incrementar les zones d’aparcament d’aquests vehicles, sancionar els vehicles per no fer un bon ús de l’espai públic o redissenyar la taxa que ja s’aplica en alguns casos.

Dit això, en ple segle XXI, la tecnologia i l’ús de les dades permeten anar un pas més enllà i dissenyar regulacions smart o adaptatives que siguin més eficients. En aquest cas, per exemple, semblaria raonable que els ajuntaments poguessin regular l’activitat d’un operador en funció de l’eficiència en l’ús de l’espai públic dels seus vehicles. Entenent que un operador és eficient quan minimitza el temps que els vehicles estan aturats ocupant l’espai públic sense que ningú els utilitzi. Així, mitjançant una regulació adaptativa es podrien establir uns llindars d’eficiència a partir dels quals un operador podria ampliar la seva flota de vehicles. De la mateixa manera, es podrien establir uns llindars mínims d’eficiència per sota els quals un operador es podria veure obligat a reduir la seva flota de vehicles. Un mecanisme d’aquest estil permetria un creixement orgànic i competitiu del mercat garantint una bona gestió de l’espai públic.

"Seria desitjable  una actuació de l’administració a fi i efecte d’incrementar l’espai públic apte per a l’ús del vehicle compartit i una plataforma d’agregació de l’oferta"

D’altra banda, hem de tenir en compte que aquests tipus d’operadors basen el seu model de negoci en els efectes de xarxa. És a dir, el servei d’un operador serà millor pels seus usuaris en funció de quants vehicles tinguin a la seva disposició. Queda clar doncs que l’existència de molts operadors amb poques possibilitats de creixement (per la limitació de l’espai públic) pot ser un factor que limiti els efectes de xarxa i, per tant, podria limitar el model de negoci d’aquests operadors. L’usuari que volgués gaudir plenament dels efectes de xarxa hauria d’instal·lar-se totes les aplicacions dels operadors al seu dispositiu mòbil i, per a un determinat trajecte, comparar entre totes les aplicacions per saber quina ofereix el vehicle més proper, al millor preu i de més qualitat. Una tasca realment difícil.

Per tant, seria desitjable, d’una banda, una actuació de l’administració a fi i efecte d’incrementar l’espai públic apte per a l’ús del vehicle compartit i, de l’altra, una plataforma (o varies) d’agregació de l’oferta que facilités a l’usuari final comparar diferents ofertes i escollir la que li sembli més adient. Una plataforma d’aquest tipus permetria “socialitzar” - o “compartir” - els efectes de xarxa entre els operadors adherits a la plataforma i millorar el servei als seus usuaris. A més, reduiria les barreres a l’entrada de nous operadors.

Aquests tipus d’agregadors ja existeixen en altres mercats. Pensem per exemple, en els buscadors d’ofertes d’assegurances o en les plataformes agregadores de l’oferta immobiliària. Ara bé, existeixen riscos per a la competència si aquesta plataforma homogeneïtza l’oferta i facilita que entre els operadors s’estableixin acords contraris a la llei de defensa de la competència. Si aquest fos el cas, les autoritats de competència hi haurien d’intervenir.