Economista, expert en estratègies de l’agroalimentació

Muntanyes desconnectades

04 de Setembre de 2017
Francesc Reguant | VIA Empresa

Ha esdevingut tradició de la nostra família passar cada any uns dies d'estiu a Àreu. En arribar al poble un rètol adverteix a tot urbanita desinformat: "Catalunya té mil anys, Àreu ja hi era", es tracta d'una manifestació d'orgull i autoestima. A Àreu no li falten mèrits: allí trobem un paradís de paisatge i natura situat als peus de les muntanyes més altes de Catalunya, dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu. S'ha sabut conservar i, fins i tot, millorar l'harmonia de l'entramat urbà amb un entorn agroforestal encara viu i una activitat turística renovada a partir de la millora de les comunicacions per carretera. Ara bé, per poder enviar aquest article m'he desplaçat amb l'ordinador a la recerca d'un bar amb Wi-Fi públic perquè amb paciència pugui trametre aquests pocs bytes a VIA Empresa.

 

Catalunya és un país arrugat, les muntanyes són el nostre paisatge predominant, la meitat del territori té més d'un 20% de pendent. Amb l'obertura dels mercats globals l'agricultura de muntanya va entrar en fallida, el despoblament en va ser la conseqüència i els vells conreus abandonats van esdevenir de manera espontània nous boscos. Avui dues terceres parts del territori són boscos, molts d'ells deixats de la mà de Déu i amb una minsa rendibilitat.

El despoblament genera tot seguit un cercle viciós. No és rendible destinar recursos a infraestructures d'esplai o d'esport per a una població reduïda, no té sentit mantenir escoles si hi ha tan pocs nens, no té sentit invertir en uns serveis sanitaris propers per a tan pocs usuaris potencials i, per descomptat, no val la pena realitzar inversions en nòduls de comunicació telemàtica (més cars a zones muntanyoses) sense possible retorn econòmic a curt termini. És tan cert aquest raonament com n'és la miopia -en termes de desenvolupament- que desenfoca i impedeix mirar lluny a qui així raona.

 

Recordo que quan l'any 1984 es va inaugurar el túnel del Cadí, algú va fer burla en un diari afirmant que s'havia construït un túnel que no anava a enlloc. La Cerdanya era enlloc, amb quatre pagesos mal comptats, segons aquell autor. Algú havia imaginat el futur mentre altra es burlava inconscient de la seva pròpia manca de visió. Avui milers i milers de persones van i vénen cada dia, cada setmana, a través d'aquell túnel que no anava enlloc, per certificar l'extraordinari desenvolupament d'aquesta comarca.

"Quan l'any 1984 es va inaugurar el túnel del Cadí algú va fer burla afirmant que s'havia construït un túnel que no anava a enlloc"

Al segle XXI els millors túnels per arribar a les àrees rurals de muntanya són les comunicacions telemàtiques, aquestes són el metro de les àrees rurals. De fet, la manca d'unes bones comunicacions per als diàlegs digitals és el primer factor limitant per al desenvolupament de les àmplies zones rurals de Catalunya. No calen les grans inversions en tuneladores, cal solament voluntat i criteri per establir prioritats.

Les noves eines digitals redueixen extraordinàriament el factor distància per a l'establiment de negocis competitius, l'anomenada deslocalització digital permet el teletreball des d'entorns més amables que la gran ciutat, el desenvolupament de serveis turístics requereix de manera imprescindible bones connexions digitals, l'activitat agrària i la gestió mediambiental del territori utilitza eines necessàriament connectades a la xarxa global. En resum, unes bones connexions digitals permeten desenvolupar les activitats existents i relocalitzar-ne altres al món rural, és a dir permeten recuperar població i recuperar rendes, guanyar massa crítica i revertir el cicle vers un desenvolupament sostingut.

"Al segle XXI els millors túnels per arribar a les àrees rurals de muntanya són les comunicacions telemàtiques, aquestes són el metro de les àrees rurals"

Tenim un país amb la població atapeïda en una superfície reduïda mentre que dues terceres parts del territori compten amb una baixa densitat de població i amb una aportació minsa al PIB global. És en certa forma un malbaratament de recursos, a més d'un desigual equilibri territorial amb serioses implicacions socials, culturals i, és clar, econòmiques.

Caldria que els dissenyadors de polítiques de desenvolupament rural establissin com a prioritat essencial l'establiment de connexions telemàtiques de qualitat a TOTS els nuclis rurals de Catalunya.