Etnògraf digital

S'ha acabat

21 de Novembre de 2024

Pots matar l’ocell, però no la idea. La frase no és meva, és de l’artista lleidatà Jordi Calvís. La va publicar el 15 de novembre a la xarxa Bluesky. La frase anava acompanyada d’una il·lustració on hi ha l’ocellet de Twitter dessagnant-se en un toll de sang per culpa d’un estendard amb una X gegant que el té clavat a terra. Una àguila que agafa una altra X amb les urpes corona l’estendard. A dalt, una papallona blanca que abandona a tall d’ànima el cos moribund de l’ocellet. Tot en un fons de cel blau.

El blau del cel és el color de l’ocellet original de Twitter i la papallona blanca és la icona de la xarxa Bluesky. Poesia, apocalipsi i crítica social en una sola il·lustració.

èXode

Davant l’enèsima matxada d’Elon Musk, molta gent ha dit prou i ha decidit fugir de X. La plaça global, l’àgora que ens pensàvem que era Twitter, no ho havia sigut mai. Musk només va fer més evident l’autoengany; una plaça pública mai no pot ser d’una empresa privada. Era fàcil creure-s’ho mentre el que hi vèiem no estava filtrat per cap algorisme, els amos eren hippies de San Francisco i els que hi érem ens coneixíem tots. Això era fa quinze anys. Avui, amb un algorisme que amplifica les posicions més extremes, amb bots que guanyen diners per publicar i amb un propietari que crida a la guerra civil i difon teories de la conspiració és més fàcil adonar-se de com d’errats anàvem.

"La plaça global, l’àgora que ens pensàvem que era Twitter, no ho havia sigut mai"

D’aquesta fugida en massa de X alguns mitjans anglòfons n’anomenen Xodus (llegit a l’anglesa, exodus). Les causes, com sempre passa, i més a les xarxes socials, són barreja de decisions racionals i emocionals. Entre les racionals hi podem trobar la degradació conceptual del que fou Twitter i la degradació funcional del que és X.

El Twitter que fou

Twitter va ser concebut el 2007 com una plataforma de microblogging. Els que teníem blog llavors, teníem una categoria d’apunts que en dèiem “a banda” (aside, en anglès). Eren apunts curts, pensaments, anotacions breus que no donaven prou per escriure’n un apunt llarg. La mandra, la facilitat de publicació i la possibilitat de fer-ho en mòbil va omplir molts blogs d’apunts “a banda”, o parlant en propietat, els va convertir en microblogs. Aquest era l’esperit inicial de Twitter (hi havia la moda de fer els noms dels webs críptics), una xarxa centrada en les persones. Ho demostra la pregunta que hi havia a la capsa de publicació: “Què estàs fent?”.

Eren temps que Twitter no tenia ni mencions a usuaris ni etiquetes. Els usuaris les vam començar a fer servir i Twitter ho va adoptar. Ell llavors CEO Jack Dorsey ho qualificava d'una creació cultural col·lectiva.

Un altre dels al·licients era que t’hi podies connectar com volies i d’on volies. Twitter tenia una API oberta que permetia als desenvolupadors crear serveis que afegien valor a la plataforma. De la mateixa manera que diferents usuaris utilitzem diferents navegadors per accedir a la web, Twitter ens hi deixava accedir a través del programa que ens agradés més. Menció especial pel client Tweetbot de Tapbots i el famós Tweetdeck que va comprar Twitter.

Twitter no donava ni un duro de beneficis, però els inversors estaven contents amb el creixement de la plataforma i amb una cosa encara més insòlita: la seva desproporcionada influència mediàtica respecte al seu nombre d’usuaris. De sobte tots els programes de televisió i ràdio del món van vehicular la participació de l’audiència via Twitter. Naixia el directe social que segur que heu experimentat als partits del Barça, la final de la Champions o Eurovision.

La plaça que no fou

Les coses es van començar a tòrcer quan el 2012, la política erràtica de Twitter va començar a perjudicar els desenvolupadors. De sobte, petits estudis que vivien de vendre un client de Twitter a les botigues d’aplicacions, es van trobar que deixaven de funcionar d’un dia a l’altre. Primer avís que la plaça cívica global no és de tots. I encara més important: totes les dades, metadades, tuits i converses eren als servidors de l’empresa; Twitter era una aplicació centralitzada. Des d’un punt de vista tecnològic, legal i empresarial, per controlar la “conversa global” només calia actuar sobre els servidors de l’empresa.

Dorsey, sabedor d’aquest punt feble, va decidir el 2019 començar un projecte intern de recerca per a descentralitzar Twitter. La idea era distribuir les dades de Twitter per diferents servidors tal com diferents webs estan distribuïdes en diferents servidors. Si anava bé, aquesta havia de ser la pròxima iteració de Twitter. La visió de Dorsey era crear un Twitter descentralitzat i que no fos propietat de ningú. No va ser. Musk va comprar Twitter l’octubre del 2022.

"Les coses es van començar a tòrcer quan el 2012, la política erràtica de Twitter va començar a perjudicar els desenvolupadors"

Dorsey, però, havia transferit el projecte a una empresa propietat seva de nova creació amb el nom de Bluesky que salvava Bluesky de les urpes de Musk. Bluesky va obrir en beta privada només per iOS i per invitació el febrer del 2023.

Beta privada? Només per iOS? La cosa no va d’elitisme sinó que és tota una declaració de principis. L’objectiu inicial no era créixer a tot preu i sortir a competir amb l’encara Twitter, sinó créixer de manera controlada evitant tots els errors de Twitter. El que no sabíem és que el que faria Elon Musk faria bona l’erràtica política de les diferents direccions de la xarxa de l’ocellet; de fet, faria bo Mark Zuckerberg.

La mort de l’ocellet

El primer que va fer un desfermat Elon Musk va ser tancar els equips de moderació de la plataforma. L’ego va poder més que la visió comercial i va canviar el nom de la plataforma a X. A part d’adoptar una imatge gràfica que no passaria un examen de final de curs de la classe dels dofins, suprimir l’ocellet va comportar l’eliminació d’una marca icònica, reconeixible per la seva forma —com la imatge de Nike o d’Apple— i que ja s’havia convertit en un verb. La broma li va costar en valor de marca entre 4.000 i 20.000 milions. Literalment una broma per a Musk. La relaxació de les polítiques de moderació va propiciar un augment preocupant dels discursos d’odi, convertint X en un lloc menys segur i més hostil.

Un altre punt controvertit va ser la introducció de Twitter Blue, una marca de verificació que monetitzava funcions bàsiques que abans eren gratuïtes, alienant així una part important de la comunitat. Qualsevol pot comprar una etiqueta blava de “verificat”. El resultat és el contrari del desitjat: tenir-la implica que pagues perquè les teves publicacions es vegin més, que en realitat estàs comprant una notorietat que no tens. La penúltima mesura poc ètica del magnat va ser ara fa un mes, el canvi de funcionalitat del bloqueig usuaris. Ara, si bloques un usuari, no pot respondre a les teves publicacions, però les continua veient. Us imagineu com queda de desprotegida una víctima d’assetjament amb el seu assetjador sabent què està fent i amb qui està en tot moment? L’Elon sembla que no.

L’estocada final —la del disseny del Calvís— ha estat arran del suport que el bilionari ha atorgat a Trump. Dos investigadors australians, Timothy Graham i Mark Andrejevic, han publicat un estudi que porta per nom Una anàlisi computacional de potencial biaix algorísmic durant les eleccions del 2024 als EUA. L’estudi va monitorar l’abast dels tuits d’Elon Musk respecte al de prominents membres del partit demòcrata. El comportament va ser l’esperat: els tuits de Musk tenien més difusió que els de la resta de comptes. Fins que arriba la data del 12 de juliol de 2024. A partir d’aquest dia l’abast dels tuits de Musk puja una mitjana de 4,43 milions de visionats més. La data és la de l’atemptat contra Trump i la del tuit de Musk dient que li donava suport total.

"I sí que és cert que si no hi fem res, les coses continuaran igual"

Tots aquests canvis no són additius sinó que són combinatoris; els uns es retroalimenten dels altres i fan cada cop pitjor la plataforma. Twitter es degradava, ho sabíem i malgrat tot hi érem. Tot plegat em recorda molt a una analogia que el filòsof i humorista Magí Garcia @modgi va fer a La Sotana sobre el món del futbol. Parlava del futbol com una passió irracional que ens atreu malgrat la quantitat de coses que ens en rebel·len: les seleccions, les supercopes a Aràbia Saudí, el mundial de Qatar, el masclisme del Rubiales, el seu repugnant comportament a la final del mundial... “És com si ens posessin a prova constantment per veure quanta merda més som capaços d’empassar-nos”, deia en Magí.

#SeAcabó

I sí que és cert que si no hi fem res, les coses continuaran igual. Un documental de Netflix narra el que va passar a la selecció espanyola de futbol abans de l’afer Rubiales i el que va passar quan les jugadores es van plantar. Va ser precisament un tuit d’Alèxia Putellas on deia prou, que ho va fer petar tot. És clar que X no petarà per uns quants tuits de prou o perquè uns quants denunciem de l’opinió pública la manipulació amb fins nefaris. X és molt més poderós que la RFEF. Però el fet que molts usuaris que hi érem des del principi, mitjans, institucions, organitzacions i empreses es plantin és un bon senyal. No pels desastres que Musk ha fet a X sinó pels que ja ha dit que farà.

Ho explicava l’altre dia Carole Cadwalladr en un brillant article al The Guardian on donava 20 raons per sobreviure la broligarquia que Trump i Musk ens imposaran. A la raó 3 parlava del McMuskisme, una caça de bruixes com la que va suposar el McCarthysme dels anys 50 als EUA però ara amb el capital financer, de dades i d’IA d’Elon Musk.

"Trump és en realitat el McGuffin de la pel·lícula"

En el McMuskisme, la tecnologia esdevé en una eina per identificar i perseguir enemics polítics, manipular el debat públic, amplificar veus afins i marginar aquelles que no s’ajusten a determinades ideologies. Una nova forma de persecució digital que aprofita les eines tecnològiques per etiquetar dissidents, prioritzar missatges afins al poder i fomentar una cultura de polarització.

No m’invento res. Tot això ja ho ha fet Musk abans a X: ha eliminat veus crítiques, ha usurpat noms d’usuari que l’interessaven, ha amplificat les teories de la conspiració, ha diluït el debat en un mar de desinformació, ha permès l’assetjament amb exèrcits de bots, ha atacat minories, ha alentit l’accés a webs de diaris i n’ha modificat l’algorisme per amplificar els seus tuits en particular i els de la seva corda en general. Trump és en realitat el McGuffin de la pel·lícula.

Per tant, avui més que mai ens ho han posat més fàcil per fer un “s’ha acabat”. Ens veiem a ganyet.bsky.social.