Per què no cal ser enginyer per encendre un llum

Hi ha una sèrie de serveis que donem per descomptats. Toquem l’interruptor, i al moment el llum s’encén. Premem l’accelerador i el cotxe es mou. Obrim l’aixeta i cau aigua instantàniament. En cap moment ningú ens ha dit que, abans de conduir, hem de revisar els frens cada dia per assegurar-nos que no atropellarem a ningú, ni que caldria comprovar cada matí la pressió de les canonades d’aigua per evitar que seguim rebent aigua. Perquè hi ha professionals que s’encarreguen que això passi sense que ens impedeixi fer servir els aparells de manera natural, i a més hi ha uns controls anuals, unes revisions, i un sistema que funciona per facilitar la vida a la ciutadania.

Amb la tecnologia no sé què ha passat, però ens hem tornat bojos. Ens han fet creure que, si no sabem què és una VPN, un 2FA, o una cadena de blocs (blockchain), mereixem perdre els nostres estalvis en una estafa, i complicar treure dia i hora per demanar una cita amb el nostre metge. Com hem arribat fins aquí?

"I quan alguna cosa va malament, la culpa mai és del sistema, sinó de l’usuari, que no s’ha protegit prou”

L’usuari ha d’assumir una responsabilitat constant: vigilar si una aplicació és un malware encobert, entendre què passa amb les seves dades quan ens demana permís una aplicació, configurar un sistema de seguretat adequat per evitar ser hackejat… I quan alguna cosa va malament, la culpa mai és del sistema, sinó de l’usuari, que “no s’ha protegit prou”. És com si obrissis l’aixeta i sortís fang, i en comptes de solucionar-ho et diguessin que hauries d’haver fet un curs de potabilització domèstica. 

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost - Els grans problemes tecnològics no són tecnològics    

 

 

Que quedi clara una idea: quan un ciutadà no sap utilitzar una eina digital, el problema no és seu, és l’entorn que hem creat. Ja hem vist que els sistemes realment ben pensats són invisibles: no cal saber com funcionen, només que funcionen. Però, curiosament, en el món digital això no passa. I la gran qüestió és per què, i com hem arribat fins aquí sense que ningú preguntés per què això no passa.

I si, hi ha un fons de diners europeus enorme per capacitar al ciutadà al món digital, però no n’hi ha cap per ajudar al fet que el sistema deixi de ser complicat per naturalesa. 

Posar gasolina és triar el tipus que li toca al teu cotxe, treure la mànega, i pagar. Carregar un cotxe elèctric requereix d’una app específica a cada pàrquing o municipi, i que la aplicació tingui el sistema de pagament autoritzat amb el teu banc. 

"Quan un ciutadà no sap utilitzar una eina digital, el problema no és seu, és l’entorn que hem creat"

I començo a ser malpensada: La tecnologia no és difícil per accident. Ho és perquè els que la dissenyen i la regulen els hi és més fàcil i més barat que sigui així, mentre ningú els hi obligui a canviar les normes, ja els va bé.

Us poso l’exemple dels carregadors. Que no té un calaix ple de mini USB A, B, C, micro USB, Lightning, HDMI… i fins que algú ja ha dit que ja n’hi havia prou i que ara tot amb USB C, haguéssim anat sumant formats. I al món real ho comparo amb les voreres: a cada pas de zebra, hi ha una rampa per la gent amb cotxets i mobilitat reduïda, i ningú ha dit: és que és més car de fer. Simplement, sabem que o ho fem així, o hi haurà gent que li serà molt més difícil anar pel carrer. Amb l’accessibilitat i la ciberseguretat hem de fer un pacte mundial (mal moment, ja ho sé) per no deixar ningú enrere.

Amb la ciberseguretat estic segura que tots estem treballant per fer sistemes més segurs. Els primers interessats són els bancs perquè hi perden pasta, però no són els únics. Estic convençuda que hi ha mecanismes per deixar de confondre a la gent, i estalviar patiments cada cop que rebem un SMS. Amb la IA encara patirem més amb trucades que fingeixen ser familiars nostres, i no vull haver de treure la lupa investigadora. O ens hi posem, o ens hi posem, però no sé si s’ha de trucar a Europa, a les operadores, als del hardware, als del software, o als del software lliure, que pobres ho acaben solucionant tot i ningú els dòna les gràcies.

"Amb l’accessibilitat i la ciberseguretat hem de fer un pacte mundial (mal moment, ja ho sé) per no deixar ningú enrere"

L'any 1995, quan es penjava el Windows em deia: “Error 1649273.65. Contacti amb el seu administrador de sistemes”. Ou! L’administrador de sistemes era jo, i no tenia ni idea de què era aquell error. Quan em vaig passar al Mac, que també tenen errors, em deia: “Hi ha hagut un error. Intentarem salvar el document en què estaves treballant. Prem aquí per reiniciar, o sinó reiniciarem l’ordinador en 60 segons”. Em parlava com una persona que no necessita ser administradora de sistemes, i em donava pau d’esperit. Per sort després s’hi va adaptar i la informàtica va entendre que no tots érem Kevin Midnick en potència.

Si la tecnologia només la fem per aquells que saben olorar els missatges maliciosos i navegar per laberints de certificats digitals, només beneficiem als que tenen poder sobre aquests sistemes. 

És més rendible crear una dependència constant d’actualitzacions, formacions, i serveis d’assistència que no pas fer un sistema que simplement funcioni bé per tothom des del primer moment.

Som al 2025. No tenim cotxes voladors, i estem a punt d’una tercera guerra mundial, però potser podríem fer que la tecnologia sigues com l’aigua o la llum: transparent, universal i garantida per professionals i un bon sistema, no per l’usuari individual. L’alternativa és acceptar que viure en l’era digital sigui gairebé tan perillós com Mad Max, sense tanta pols.

La pregunta que em queda és: si hem decidit que la tecnologia és indispensable pel dia a dia, a qui li interessa que això no canviï?