No és la IA, és la inacció

30 de Setembre de 2024
Act. 01 d'Octubre de 2024
Marc Argemí  | VIA Empresa

Fa un temps, la tecnologia ens va donar el clic: el comandament a distància. El ratolí. La capacitat de decidir en una oferta que s'eixamplava. El clic com a sinònim de llibertat d'elecció. De poder de decisió a l'abast de cadascú. De possibilitats infinites. Com passar d'un lineal de botiga de conveniència a passadissos i passadissos d'un hipermercat virtual de productes audiovisuals, aplicacions, diaris, televisions, entreteniments i llocs web que ni que tinguéssim 7 vides com els gats podríem esgotar. I el clic va triomfar, perquè teníem la sensació que al món que el clic matava hi faltaven opcions. El poder es transferia de la gran indústria de la producció i dels governs al comandament a distància de l'usuari, al clic del ratolí.

Després, dels molts clics i molts botons es va passar al decisor invisible que hem denominat algoritme. L'algoritme com a sinònim de selecció intel·ligent. La multiplicació d'opcions s'havia convertit en quelcom massa feixuc, i la responsabilitat de decidir, massa pesada. I l'algoritme va triomfar ràpidament, perquè la mandra d'escollir, la por d'equivocar-nos, l'esforç de pensar davant de tanta oferta generava una sensació massa aclaparadora en el món que l'algoritme estava deixant enrere. El poder es transferia altra vegada, ara del comandament a distància de l'usuari a una gran indústria de les plataformes.

"La convivència amb l'algoritme propicia una actitud més passiva, una relació en què la tecnologia fa l'usuari més inapetent, menys actiu, més aclaparat, més atabalat, més mandrós"

Aquesta convivència amb els algoritmes ha posat en el centre de la nostra relació amb la tecnologia els conceptes d'utilitat, d'eficiència i d'experiència d'usuari satisfactòria. Tant se me'n dona saber com decideix l'algoritme, si em resulta plaent el seu comportament. Això, és clar, és un error garrafal, perquè de fet anem descobrint biaixos molt perjudicials d'aquesta automatització de decisions. Les externalitats negatives es van veient arreu, i els usos polèmics vinculats a la vigilància, la invasió de la privacitat, el reforçament de dinàmiques de desinformació i de discriminació a diferents nivells no són fets aïllats.

Menys vistós, però igualment nociu, és que la convivència amb l'algoritme propicia una actitud més passiva, una relació en què la tecnologia no només facilita l'accés al coneixement i tantes utilitats com és capaç de cobrir, sinó que fa l'usuari més inapetent, menys actiu, més aclaparat, més atabalat, més mandrós per prendre decisions que no vagin en aquella direcció algorítmicament suggerida. Una voluntat embotada pels algoritmes és una voluntat desentrenada, en desús, mandrosa, poc preparada per prendre una distància de les decisions que prenen per ella, amb una aversió a l'assumpció de la responsabilitat de sortir de la seguretat d'allò que es recomana. I paradoxalment, el mateix que defensa gelosament la seva llibertat davant invasions il·legítimes d'altres persones, no posa cap impediment perquè una màquina reiteradament el substitueixi a l'hora de decidir.

I de sobte, el següent pas, ara, la intel·ligència artificial, desperta tots els temors. Que ens traurà llibertats, que ens guanyarà en intel·ligència, que dissenyarà el món prescindint del nostre control. Que de tan sorprenent, ens fa sentir que tenim cervell de canari, i que mai serem capaços de saber si ens pren pèl semblant encara menys llesta del que és.

Es repeteix la clàssica prevenció davant de qualsevol innovació tecnològica, amb la consegüent divisió entre apocalíptics i integrats, cadascú amb els seus profetes i les seves visions, que alimenten les expectatives de tots plegats. I també es repetirà, probablement, el desencert de moltes de les prediccions, i com de malament envelliran determinats pronòstics. El motiu d'aquestes desviacions de percepció és que, massa vegades, el debat es nodreix de la ignorància sobre el que és tant la tecnologia i com la persona humana, o la informació que es gestiona ve condicionada per un biaix de confirmació no detectat a temps, i només s'acumula allò que pot confirmar el mateix prejudici.

Perquè tots aquests tremendismes tecnològics, als quals s'abonen des d'eminències científiques fins a analfabets funcionals, obliden que el factor humà és -abans, durant i després- genuïnament imprescindible. És a dir, que tant en clic com en l'algoritme, són les persones les que al capdavall hem marcat i hem estat orientant el grau en el qual condicionen, faciliten o perjudiquen. I, per aquest precís motiu, el risc més important respecte a la IA no és altre que la inhibició de les persones -dels ciutadans- en el necessari, urgent, crucial i ineludible procés d'humanització que ens correspon fer de qualsevol en cada onada d'avenços que es proposin. No és la IA el problema, és la nostra inacció personal i social.