La (no) maternitat

Vull ser mare? Vull tenir fills? Vull dedicar una part molt important de la meva vida a la criança? Vull assumir aquest grandíssim compromís que és per sempre i que no permet fer marxa enrere?

Aquestes són algunes de les moltes preguntes que en algun moment de la nostra vida ens hem plantejat la majoria de les dones, i molt especialment durant la nostra etapa adulta. Perquè, malgrat que ens sorprengui, en l’imaginari popular encara avui hi ha la creença generalitzada que totes les dones volem ser mares, que totes hi estem preparades, que l’instint maternal pot romandre latent, però que en el fons sempre hi és i es desperta en sentir el primer batec, o el primer plor, com si es tractés d’un component de sèrie del gènere femení.

L’elecció de no tenir fills és una opció cada vegada més habitual i també legítima de les dones. A mesura que avancen els anys, les dones juguem papers més rellevants a la societat i no necessitem accedir a la maternitat per sentir-nos realitzades, ni com a dones ni com a éssers individuals.

Hi haurà qui rebutjarà aquest posicionament, fins i tot qui el titllarà d’egoista, perquè jo mateixa m’ho he sentit a dir en més d’una ocasió quan així m’hi he manifestat obertament. Però afortunadament la societat evoluciona i la tolerància i el respecte impera en les noves maneres de fer i de pensar.

A mesura que avancen els anys, les dones juguem papers més rellevants a la societat i no necessitem accedir a la maternitat per sentir-nos realitzades, ni com a dones ni com a éssers individuals

La felicitat d’una mateixa no depèn del fet de ser o no ser mare. La maternitat és un dret i una elecció lliure i personal de totes les dones. I amb això reivindico aquest dret a decidir, sense judicis paral·lels ni sentiments de culpa. Ni totes volem ser mares ni totes podem ser mares.

De vegades és fins i tot una qüestió de prioritats. Perquè, mal ens pesi, i que ningú s’enganyi, les mesures de protecció de la maternitat i de conciliació de la vida laboral, familiar i personal són encara avui un tema pendent de la nostra societat.

Si bé és cert que una dona pot haver crescut en un ambient d’equitat i igualtat d’accés als recursos educatius i d’oportunitats, sense distinció de gènere, en el moment de la/es maternitat/s i la lactància/es, en un entorn altament exigent i competitiu com és l’actual, les opcions de desenvolupar-se i de progressar com a professional es veuen alterades durant un període relativament llarg, no tan sols en el vessant de projectes que s’aturen, sinó també en totes aquelles oportunitats que ja no comencen.

Trist però cruelment cert. Ser mare, més enllà de les moltíssimes satisfaccions, és una també clara renúncia. D’aquí el gran respecte que em mereixen totes aquestes dones valentes que opten per ser mares.

Les mesures de protecció de la maternitat i de conciliació de la vida laboral, familiar i personal són encara avui un tema pendent de la nostra societat

Perquè cal parlar obertament de l’experiència maternal real, amb els seus clars però també amb els seus obscurs. La visió idealitzada que tradicionalment se’ns ha venut de la maternitat estigmatitza aquelles veus, encara avui massa invisibilitzades, que verbalitzen sentir-se tristes, deprimides, esgotades. Dones que no senten pel seu fill o filla el que “teòricament” haurien de sentir, que a vegades els fa nosa o que simplement no se senten preparades. Dones que se senten culpables o penedides pels canvis que aquesta nova etapa implica en les seves vides.

I què succeeix quan aquestes dones desitgen alguna cosa més o bé alguna cosa diferent? Què passa quan enyoren també aquella vida d’abans, la seva llibertat, la capacitat d'improvisar, de recuperar el timó de la pròpia vida i del mateix temps, no sentir la càrrega de la responsabilitat que algú les necessita i en depèn absolutament per tot? Què passa amb el dret de no renunciar als propis somnis, als propis anhels, als propis projectes? Com actuar com una “bona mare” sense trair-se a una mateixa?

A les dones d’avui se’ns exigeix no tan sols ser mares atentes i entregades a la criança, sinó també mantenir la carrera professional, ser bones parelles, bones amigues, bones filles, bones germanes...

Durant el primer any de maternitat, més del 55% de les mares sent constantment que falla. De fet, tot i que no ha de ser quelcom generalitzat, en moltes ocasions una mare amb un nadó acabat de néixer se sent sobrepassada per la situació, té dificultats per entendre’l i per generar-hi un vincle, i ha de fer front al gran gruix de tasques de la criança tota sola. És una realitat que pot generar aïllament i vergonya pel fet de no adequar-se a aquest relat ideal. Cal afegir, a més, el discurs de la feminitat actual en les societats occidentals que també afecta, i molt, l’experiència de la maternitat. A les dones d’avui se’ns exigeix no tan sols ser mares atentes i entregades a la criança, sinó també mantenir la carrera professional, ser bones parelles, bones amigues, bones filles, bones germanes... Les expectatives generades són tantes i tan elevades que sovint es desemboca en un sentiment de càrrega, d’ansietat i de culpa perquè no s’arriba a tot.

Les dones tenim dret a decidir no ser mares i a prioritzar altres esferes de la nostra vida. Tenim dret a decidir ser mares i a viure la criança amb la màxima plenitud. Tenim dret a decidir ser mares i a plorar, a penedir-nos-en, a desitjar desaparèixer o retrocedir en el temps. Perquè ni som “superdones” ni ho volem ser.

Vetllem més que mai pel benestar de la dona, per la nostra salut física i emocional. Ens cal una societat conscient que abordi, obertament i sense tabús, les nostres diferències i particularitats, la complexitat del nostre sistema i les exigències que se’ns imposen i que condicionen les nostres vides. Perquè, i em reitero de nou, ni som “superdones” ni ho volem ser.