No volíem ser com Dinamarca?

07 de Març de 2023
Xavier Roig | VIA Empresa

Fa un temps, quan va començar el que s’ha denominat “Procés”, es va posar de moda discutir sobre un fet candent aleshores: pot una economia com la catalana sobreviure sent un estat independent? Hi havia opinions per a tots els gustos. Com sempre, el subjectivisme va adquirir volada. No en va aquest país va inventar la dita “més val caure en gràcia que ser graciós”. Quan la realitat i les simpaties no van lligades, optem per les simpaties. Com podem tenir una justícia imparcial amb aquesta mentalitat? Bé, el cas és que els partidaris de la independència deien que sent independents lligaríem els gossos amb botifarres i els unionistes deien que ens moriríem de gana. La veritat és que factors com ser o no ser membres de la Unió Europea (UE) tenen una influència important. Altrament que els ho preguntin als britànics.

Deia que es van publicar estudis i llibres comparant l’economia catalana amb la de països petits com ara Àustria, Dinamarca, Bèlgica, etc. En aquestes anàlisis sempre hi vaig trobar a faltar el factor humà. Quan el president Pujol va començar en política es va fixar en el model suec. Convergència Democràtica de Catalunya no era un partit manifestament socialdemòcrata, però era cert que en temes socials estàvem a anys llum de la resta d’Europa. Suposo que per aquí anaven els trets. El cas, però, és que Josep Pla tenia una gran antipatia per Jordi Pujol -suposo que el tancament de Destino no en fou aliè-. I feia sorna d’agafar Suècia com a model. "Jo, aquí, de suecs no en veig, llevat dels turistes”, deia. I aquesta és l’observació que jo em feia en veure publicats estudis i llibres comparant-nos amb determinats països. No tenien en compte que el territori està poblat, i cada cop menys, per catalans -i que aquesta dilució no s’està fent amb elements dels països del nord d’Europa precisament-.

I és així que vam esdevenir la fàbrica d’Espanya quan ens hagués anat molt millor ser una fàbrica d’Europa

El problema rau en el fet que durant massa anys vam ser els primers d’Espanya. Per fer-ho gràfic, els primers d’una classe poblada d’alumnes bastant ases. Jo m’hauria estimat més ser dels normals d’una classe poblada per europeus. Però no. I és així que vam esdevenir la fàbrica d’Espanya quan ens hagués anat molt millor ser una fàbrica d’Europa. Perquè, com bé deia un col·lega de feina meu, de Madrid ell: “Ser el primero de España equivale a ser el primero de Múrcia”. Em temo que molts catalans encara no ho han copsat, això. El cas és que els segles ens van convertir en l’avançada espanyola a Europa, que no és res més que una forma d’espanyolisme com qualsevol altra. A mig camí entre Espanya i Europa. Com deia l’Espinàs, Catalunya era com un llonguet a mig coure que es volia presentar en societat amb la clenxa ben feta.

Ara mateix el parlament danès, el Folketinget, ha votat fa uns dies, de forma favorable, una polèmica llei. Com que no els quadren els números han intentat buscar-li una solució. Tot seguint la més completa lògica. Els danesos són partidaris de donar suport a Ucraïna en aquesta maleïda guerra. I aquest suport passa, sense dubte, per formar part de l’OTAN. Com que ja ho són però, com gairebé tots els europeus, havien anat fent la viu-viu, resulta que han d’incrementar el pressupost de defensa fins a arribar al 2% del PIB que és el que fixa l’aliança. Aquesta és una condició ja vella per ser membre de l’OTAN, però que s’incomplia. Ara, amb el conflicte amb Rússia, el tema ja no admet més dilacions. La solució aprovada implica anul·lar un festiu (el Gran Dia de la Pregària) i destinar la producció d’aquell dia a cobrir part del pressupost de defensa. El tema ha portat oposició, és clar. Els religiosos, els sindicats, i els partits de dretes -perquè convé no oblidar que allí manen socialdemòcrates i lliberals-.

Tenint en compte el que ja vaig escriure aquí mateix (La Puríssima Constitució i l’ètica del treball) em pregunto si una Catalunya independent actuaria d’aquesta guisa. Vostès mateixos. La lliçó danesa -de la que aquí se n’ha parlat poc o res, i això ja ens dóna pistes- ens hauria de fer reflexionar sobre la mateixa realitat. Fer volar coloms no és pas del tot dolent. Pretendre que arribin a Mart és il·lusori.