Només una mare (Part II)

Fa poc em van demanar una petita biografia per a una conferència on jo havia de parlar. Vaig començar com sempre: "Stephanie Marko és una mare de 3...". Quan ho rellegia vaig veure que atribuïa tot el que sóc i tot el que he pogut fer al fet de ser mare. I això en una societat que assumeix que les grans capacitats d'una mare són: canviar bolquers, fer menjar i mirar la tele. Em vaig preguntar perquè hi ha aquesta percepció quan, en realitat, una mare, a més de súper habilitats, està dotada de súper poders. (Vegeu "Només una mare -part I").

Va ser llavors quan vaig recordar un comentari que Andre Agassi va fer després que li preguntessin què pensava de Roger Federer. Ell va contestar: "Federer és un jugador de tenis realment bo, però malauradament ho fa de tal manera que sembla que és fàcil". Va explicar que l'aparent falta d'esforç amb què Federer jugava no reflectia la gran quantitat de treball i sacrifici que cal per aconseguir el seu nivell de tenis professional.

En aquell moment, el comentari em va sorprendre i estranyar, però de sobte vaig comprendre per complet el que Agassi volia dir. Les mares fem que tot sembli fàcil i ocultem la gran quantitat de treball i sacrifici que ens suposa la maternitat. Així, vaig pensar, només necessitem que el món entengui els súper poders necessaris per ser mare. Llavors tot s'arreglarà.

"Les mares fem que tot sembli fàcil i ocultem la gran quantitat de treball i sacrifici que ens suposa la maternitat"

Però després, em vaig adonar que això no és viable. De la mateixa manera que Elastigirl oculta el seu vestit de superheroïna, les mares hem d'ocultar els nostres. Si no s'acabaria l'espècie humana. Per què? Doncs perquè cap dona assumiria el repte de la maternitat. Pesarien més les nits sense dormir, la dedicació, els sacrificis, la manca de reconeixement, els mals de cor i el possible final de les seves ambicions professionals que les gratificacions que comporta, però que no sempre són fàcils de veure, com l'alegria pura, l'amor profund, l'orgull infinit i la satisfacció completa. Si creguéssim que no és fàcil, mai acceptaríem la maternitat i la societat acabaria.

Malauradament, en fer que la maternitat sembli fàcil, es degrada la nostra credibilitat professional. Per això, un director d'una gran empresa em va acusar de ser "només una mare". Quan se'm va presentar, ell mateix em va dir que ho sabia tot sobre mi, la història de la nostra organització i que esperava que jo pogués ajudar-lo amb un repte al qual s'enfrontava. Quan li vaig presentar una solució complexa, però no impossible, en comptes de demanar-me més detalls, em va apartar amb aquest comentari: "Sí... però abans tu només eres una mare".

Malauradament, en fer que la maternitat sembli fàcil, es degrada la nostra credibilitat professional

Em vaig quedar sorpresa per la seva reacció i no va ser fins després que em vaig adonar que ell no m'havia buscat perquè cregués que jo era una "experta", sinó precisament perquè jo era una mare. Ell buscava una solució ràpida i pensava que si jo havia resolt el problema a la meva empresa, havia de ser fàcil. La meva resposta sofisticada anava en contra de les idees preconcebudes que tenia respecte de les meves capacitats per ser "només una mare", i no va poder acceptar el que li havia proposat.

D'altra banda, que et felicitin per ser "només una mare", és igualment insultant. Evidentment, la nostra societat creu que qualsevol mare que ha tingut èxit professional, ha hagut de treballar molt per superar el handicap de la maternitat, perquè ha hagut de treballar més que altres dones o que tots els homes (pares o no).

Quan la gent visita la nostra empresa (tant homes com dones, perquè la discriminació contra les mares no és una cosa només masculina), sovint miren al voltant i diuen: "No puc creure que només fossis una mare abans de tot això". No s'adonen que no m'estan felicitant sinó que, en lloc d'això, m'estan dient que les mares generalment no són capaces de fer aquest tipus de coses.

I aquí estem totes les mares del món, dotades de súper poders i encarregades de la responsabilitat més important de la Terra: la continuïtat de l'espècie humana. Però quan es tracta de la nostra vida professional, sovint se'ns rebutja: quan demanem que ens contractin per llocs de treball ben pagats, que ens promocionin a una posició més alta o que se'ns triï per dirigir una organització o un país, o simplement que ens escoltin. Ens acomiaden perquè fem que la nostra vida sembli fàcil i perquè ocultem els nostres vestits de súper heroïnes als nostres armaris.

És per això que, malgrat que m'hagin acusat i elogiat pel fet de ser "només una mare", començo totes les descripcions sobre mi mateixa dient: "Stephanie Marko és una mare de 3...". La societat ha d'entendre que ser una mare no és una debilitat, sinó una fortalesa més potent que la Kriptonita.