Per nostàlgia

Observo el paisatge des del primer bar on vam anar el primer dia que vaig arribar a la ciutat i m’adono de la veritable raó per la qual estic allà: la nostàlgia. És un sentiment confús per a qualsevol persona, que no acabem de saber relacionar ni amb coses bones ni amb coses dolentes. Tanmateix, arribo a la conclusió que sí, que potser és per això que he tornat. M’assec tranquil·la a mirar com les estovalles de núvols cobreixen aquella muntanya inexplicablement plana, i deixo que les preocupacions s'esvaeixin dins la copa de vi.

Quan vaig arribar a Ciutat del Cap per segona vegada tenia el cor en mil trossets. Estava seca de tot el que havia plorat els mesos anteriors i, com una planta pansida que rep el primer raig de llum i el primer glop d’aigua, vaig començar a reflorir. Em feia il·lusió anar a la universitat, passar-me el dia en un taxi amunt i avall fent entrevistes. He de reconèixer que veure que hi havia persones amb condicions de vida molt més dures i significatives que la meva raó aparentment superficial em reconfortava d’una manera incòmoda i em permetia centrar-me en problemes que es presentaven com molt més importants. De dia treballava, a les tardes mirava la muntanya i durant els vespres sortíem a sopar a fora o ocupàvem les terrasses amb vistes als tres cims fins que es feia massa fred per estar-hi. Aleshores, anàvem a dormir amb la brisa del vent d’un lloc on xoquen dos oceans. I els caps de setmana anàvem a fer excursions i a fer surf i banyar-nos a la platja.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans - Prendre decisions    

 

 

El meu cor, a poc a poc, s’anava reconstruint. L’amor per les coses que feia, per les bones estones, per les persones que coneixia i em feien riure, o per una ciutat que, malgrat les seves múltiples contradiccions, em fascinava i obsessionava cada dia més. Des de l’aigua de les seves platges la mirava com una amant que observa qualsevol gest delicat de l’altra persona, amb la diferència que no era una persona sinó tota la ciutat; fauna, flora, desigualtats i contaminació incloses. La idea de la ciutat com a simbiosi es fa més clara que mai a la capital del Western Cape.

"L’amor per les coses que feia, per les bones estones, per les persones que coneixia i em feien riure, o per una ciutat que, malgrat les seves múltiples contradiccions, em fascinava i obsessionava cada dia més"

Fa unes setmanes hi he tornat. Hi he fet algunes de les coses que s’han de fer, com tastar vins, riure amb amics en un parc privat, anar a la platja, fer una classe de surf, visitar llocs antics i menjar molt bé. També m’he deixat, deliberadament, moltes coses pendents: no he pujat a cap de les muntanyes, tampoc he anat al Cap de la Bona Esperança, i he tornat exactament amb les mateixes boletes del braçalet amb què vaig arribar. He conegut una família meravellosa, he fet nous amics i he cantat moltes cançons a altes hores de la nit. Ha estat una espècie de somni càlid, una abraçada amable al mig de la grisor de l’hivern holandès que no s’ha vist necessària fins que he tornat.

El mantra dels dies que envolta totes les persones que ens trobem entre els vint-i-cinc i la trentena és descobrir què carai estem fent amb la nostra vida i per què sembla que tothom ho té tot molt clar menys nosaltres. Tothom sembla que avança i nosaltres ens quedem enrere amb una espècie de gràcia adolescent que sospitem que un dia, d’aquí no massa, començarà a convertir-se en una síndrome de Peter Pan mal portat. I, és clar, ningú vol ser el tiet de quaranta anys que encara diu “què passaaaaa” mentre es posa la gorra al revés, o la tieta que posa cara de magdalena dient que aprofitem ara que som joves, que després la vida passa molt de pressa.

"Tothom sembla que avança i nosaltres ens quedem enrere amb una espècie de gràcia adolescent que sospitem que un dia, d’aquí no massa, començarà a convertir-se en una síndrome de Peter Pan mal portat"

Totes ens sentim molt especials i molt diferents de la resta, però no ho som tant. Totes estem en un moment similar, i les que no, és perquè ja ho han passat o perquè aquesta crisi els vindrà més endavant. No és fàcil mirar de ser una adulta, i molt menys en un moment en què se t’exigeix tot i res a la vegada: no cal que tinguis fills, però si els vols tenir t’hauries d’espavilar o se’t passarà l’arròs; no cal que tinguis parella, però no creus que estaries millor que com estàs ara, per no parlar dels avantatges econòmics? I clar que no cal tenir clar què vols fer amb la teva feina, però una mica d’estabilitat no vindria malament a ningú. Pensa en si vols comprar-te una casa, pensa en si encara vols fer aquell viatge de sis mesos pel sud-est asiàtic perquè, si no el fas ara, no el faràs mai, i també pensa que un cotxe t’aniria bé si vols continuar fent viatges als Pirineus aquest cap de setmana. Però tampoc et preocupis gaire, deixa que la vida flueixi mentre intentes tenir-ho tot sota un aparent control.

No sé exactament per quina raó de pes he anat a Ciutat del Cap aquestes últimes dues setmanes. Una part era per feina, una altra per conèixer la família escollida de l’Emma, i una altra per una tremenda necessitat de llum solar. Tanmateix, crec que era per nostàlgia de tornar a un lloc que va agafar tots els bocinets que van caure després de l’explosió i els va enganxar curosament, sense terrabastalls, per permetre que, a poc a poc, tot tornés a funcionar. A vegades necessitem tornar als llocs que ens han curat l’ànima. I és irrellevant, si tan sols ho fem per nostàlgia.