OK Go són el 'video star'

Suposo que a hores d'ara ja heu vist (diversos cops) el darrer videoclip d'OK Go. El seu darrer èxit, The One Moment, el van penjar fa una setmana i ja acumula més de cinc milions de visualitzacions a YouTube i més de 18 a Facebook. Com cada mig any el ritual es repeteix. Comença amb un missatge d'algun amic a les xarxes socials tipus "OK Go ho ha tornat a fer" o "Semblava impossible superar el darrer vídeo" i acaba quan el compartim abans d'acabar de veure'l.

Des del seu primer gran èxit l'any 2006 amb Here It Goes Again i una surrealista coreografia sobre cintes de córrer els OK Go han ballat amb 12 gossos entrenats a White Knuckles, han fet una gran màquina de Rube-Golberg sincronitzada a This Too Shall Pass, han jugat amb la nostra percepció visual a Writing's On The Wall, han fet coreografies amb monocicles elèctrics Honda a I Won't Let You Down i volat a gravetat zero en un avió rus d'entrenament de cosmonautes tot cantant Upside Down & Inside Out.

Al seu darrer vídeo, The One Moment, el grup de pop-rock de Chicago explora el fascinant món de la càmera lenta. Una hàbil micro-coreografia de 4,2 segons de durada, plena d'efectes especials i filmada a càmera ultraràpida es converteix en un vídeo de 4 minuts un cop es visualitza a càmera lenta. El resultat final cau en aquell punt dolç on es troben l'art i la tecnologia.

OK Go ha sabut descodificar el llenguatge visual de YouTube i d'aquí el seu èxit. Desconec si és per pura intuïció o gràcies un equip d'anàlisi de tendències i dades massives però han sabut trobar allò que interessa cada moment a YouTube: el primer èxit fet amb quatre cintes de córrer és un vídeo de "fes-t'ho tu mateix", el dels gossos és un vídeo de mascotes, la gegantina màquina Rube-Golberg de c és una més dels milers que hi ha a YouTube, el dels monocicles elèctrics un reflex de la fascinació per el Japó i la seva tecnologia i finalment el darrer és una aportació de qualitat a les desenes de canals que hi ha dedicats a la càmera lenta. OK go és a la cultura visual de la generació YouTube el que Madonna és a la música pop de la generació MTV.

Més de 250 milions de vídeos vistos han convertit els OK Go en unes superestrelles —les superestrelles— del videoclip musical a YouTube. Però tot i ser el número u en creativitat i un dels més vistos a YouTube els ingressos que els genera és en paraules del seu mànager Jaime Kitman: "tan poca cosa per les visualitzacions que hem fet que diria que no és un model de negoci, és com demanar monedes al carrer".

Aquesta curiosa relació d'amor odi amb YouTube —sense YouTube no els coneixeríem— va tocar el seu punt més baix el 2010 amb el llançament de This Too Shall Pass, i la impossibilitat d'incrustar el vídeo en blogs i webs de tercers. La discogràfica els ho va prohibir donat que si la visualització no es realitzava al web de YouTube, els propietaris dels drets no rebien els ingressos derivats de la publicitat. Els OK Go es van veure obligats a escriure una carta als seus fans que anys abans els havien portat a l'estrellat compartint el seu primer vídeo per tot arreu: "Ens trobem en la situació de convèncer el nostre propi segell dels avantatges que els nostres vídeos es puguin compartir de manera fàcil. És com si el món hagués anat enrere", deia la carta.

Tot això els ha ajudat a vendre més discos? La resposta curta és que sí, més de 600.000 en la darrera dècada. La llarga és que 600.000 àlbums en una dècada no és per tirar coets però que gràcies a la popularitat a la xarxa poden accedir a patrocinis, a llicenciar el seu material i tecnologia, i a treballar amb una llibertat creativa que amb una discogràfica seria impensable. Els OK Go són conscients que el negoci ja no és vendre discos, que els discos es poden descarregar de franc i que el que no es pot descarregar de franc és la seva creativitat i la tecnologia que desenvolupen per a portar-la a la pràctica. En aquest sentit els OK Go s'assemblen més a un laboratori de tecnologia que a un grup de pop-rock tradicional.

El seu darrer vídeo, The One Moment, és una bonica metàfora del que ha passat en el món de la música en els deu darrers anys, dels canvis massa ràpids per a ser percebuts però que tanmateix quan es veuen a càmera lenta resulten ser preciosos.