Més xifres per fer atenció

Fa aproximadament un mes vaig publicar aquí un article titulat La mesura del creixement. Explicava les discrepàncies importants que veia entre les previsions que, per al PIB del 2022 feien, per una part el Governespanyol i una sèrie d'organismes europeus o internacionals per l'altre. La meva reflexió no se centrava a parlar de les diferències, sinó que s'enfocava a expressar el meu convenciment que no es pot considerar només el creixement del PIB a l'hora d'analitzar el progrés d'una societat.

Vull ara seguir en aquesta mateixa dinàmica i, aprofito que aquest cap d'any s'estan fent públiques moltes dades de l'evolució i la previsió de l'economia espanyola. Parlo una mica d'altres quatre índexs: ocupació, atur, inflació, i productivitat; i situo tot això en el context de la necessària transformació de la nostra economia.

Ocupació i atur

És cert, i s'ha comentat prou àmpliament, que les xifres relacionades amb el treball ofereixen uns resultats extraordinàriament positius en aquest darrer període que permeten comparar-se amb les que teníem el 2019. Però no ens podem quedar amb aquesta idea positiva sense afegir que només entre un 10% i un 15% dels nous contractes laborals signats darrerament tenen caràcter indefinit, i que, per tant, l'índex de temporalitat de l'economia espanyola encara passa del 20% quan el del conjunt de la zona euro és de l'11% i el de països com Itàlia, França, Alemanya o Bèlgica es situa al voltant d'aquest 11%. La causa profunda d'aquesta situació ve originada per la reforma del mercat laboral feta el 2012 pel govern del PP, reforma que amb moltes dificultats s'ha aconseguit revisar parcialment, però que mentre no tingui efectivitat no podem pas quedar tranquils, oblidant totes les conseqüències socials i econòmiques que suposa aquesta estructura del mercat de treball.

Dic això perquè la temporalitat dels contractes, excepte en els casos que obeeix a un tipus de treball molt específic, té un efecte extraordinàriament negatiu en el benestar de les persones, ja que la manca de perspectives de futur pot ser molt més angoixosa que les dificultats del present.

Inflació

És possible que algunes de les causes dels augments de preus que estem patint actualment tinguin un caràcter només conjuntural, com repeteixen alguns organismes i confirmen prestigiosos economistes. És així perquè estan relacionades amb desequilibris que ha creat la pandèmia en els mercats, modificant en direccions contràries l'oferta i la demanda, equilibris que s'haurien d'anar recuperant amb la postpandèmia i la tornada a la normalitat. Però jo crec que hi ha almenys dues altres causes molt importants a tenir en compte que no desapareixeran sinó que la pandèmia les ha accelerat i ens portaran a una nova normalitat.

En primer lloc, a causa de les exigències de la sostenibilitat i amb les noves potencialitats de la digitalització, el nostre consum futur serà molt diferent d'aquí molt pocs anys i els nostres sistemes productius s'hauran d'haver transformat. Reequilibrar oferta i demanda serà molt més difícil i no serà només una tasca per al bon funcionament dels mercats, sinó que demanarà unes intervencions rellevants de les autoritats públiques a tots nivells per orientar, estimular, ajudar i sovint cofinançar. No crec que s'estiguin fent en aquests moments algunes de les reformes imprescindibles ni s'estiguin aprofitant tots els recursos financers que s'han creat a la UE per modificar i reconvertir els continguts i les dimensions de molts dels nostres sectors econòmics augmentant la seva productivitat i fent-los més competitius per aquest nou context.

Per altra banda, és clar que una part crucial de l'augment de l'IPC l'ha causat el gran creixement dels preus de les energies que consumim: el gas i sobretot l'electricitat. Respecte del primer tenim, com molts altres països d'Europa, una absoluta dependència de recursos externs i unes perspectives que els qui els controlen, tant a Rússia com al nord d'Àfrica, aprofitaran l'augment mundial de la demanda per obtenir bons beneficis i, per tant, patirem preus alts i creixents. I en el cas de l'electricitat, la nostra organització interna de funcionament del seu mercat encara ho agreuja més, per la utilització del principi del preu marginal. Simplificant, això vol dir que a mesura que va augmentant la demanda final d'electricitat, quan fa més fred, quan fa més calor, quan es fa fosc, van entrant en funcionament centrals generadores amb costos de producció més alts, cosa enormement racional; però el preu que paguen els consumidors correspon al cost de la darrera central que ha entrat en servei. Aquest cost és molt depenent del funcionament de dos mercats exteriors, sobre els que no tenim cap mena de control: el del preu del gas, i el dels drets de generació d'emissions de CO2. Ja hem conegut i patit el resultat...

Sé que tot això és molt més complicat i no permet explicacions senzilles. Però hem d'anar seguint l'evolució de les xifres. En continuarem parlant; així i tot és clar que, per part dels governs, s'han d'accelerar, i a vegades posar en marxa, actuacions per aprofitar millor els recursos que tenim en abundància i són barats (sol i vent), i per revisar en el possible el mecanisme de formació del preu final de l'energia elèctrica. En cas contrari caldrà fer augments importants de salaris, cosa en principi molt bona, sempre que puguem alhora anar augmentat la productivitat i evitar entrar en una roda inflacionista.