Són temps de canvis i incertesa generalitzats i el sector de les finances no es queda al marge. Més aviat al contrari, estem en plena evolució, amb canvis constants i incerts. En aquest context destaquen les fusions bancàries que es materialitzen (com Bankia i CaixaBank), les que s’anuncien i no es fan (com la del Sabadell i BBVA) o les que s’especulen (com la integració del Sabadell a un grup financer, la compra de KutxaBank, la venta de filials...).
Tots aquests moviments dels grans venen forçats per la necessitat de concentrar un negoci, en el qual, admetem-ho, és cada vegada més difícil guanyar diners. En un escenari de tipus negatius on els marges es retallen cada cop més, on el client és cada vegada més exigent, té millor formació financera, accés a aquesta informació, sap més el que vol i s'adapta força ràpid a un entorn canviant, aquests grans dinosaures segueixen amb estructures molt pesades, sobredimensionades i amb la competència tecnològica trepitjant-li els talons.
Al meu entendre, aquestes concentracions no venen motivades per lideratge, sinèrgies o negoci de present i de futur. Ho fan per aprimar estructures i personal, per tancar centres de negoci, per complir amb els requisits de capitalització i per posicionar-se al lideratge per volum d'actius sota gestió de l'Entitat que n’acabi resultant.
"Els grans dinosaures segueixen amb estructures molt pesades, sobredimensionades i amb la competència tecnològica trepitjant-li els talons"
Hi veig una voluntat de créixer sense criteri empresarial més enllà de salvar el “match ball”, amb una falta d'estratègia a mig i llarg termini que fa vertigen. I ja se sap que no hi ha res pitjor que el creixement sense un pla. Perquè l'escenari que es dibuixa és de menys competència, més pressió al client, menys alternatives i un clar monopoli bancari. Per tant, una mala notícia pel client / estalviador. Qui més patirà serà el client empresa al haver de concentrar els riscos ( crèdit ) en menys entitats, i per tant, l’Entitat resultant per minimitzar riscos, reduirà les línies de crèdit proporcionalment.
Davant d'aquest panorama es preveu que augmenti la necessitat de l'assessor independent: l’expert que no pertany a cap entitat financera, que no vesteix cap samarreta determinada, que escull dipositari únicament en relació al benefici per al seu client. S’acosta més a la figura de l’artesà o el sastre a mida, que individualitza (però de veritat) les necessitats de cada client, ja sigui individu, família o empresa.
És un moment d'oportunitat per a la industria de la gestió, en què els bancs passaran a preocupar-se de ser dipositaris solvents i eficients i els assessors s’hauran de fer càrrec de la resta. Com en el països anglosaxons, capdavanters en l’assessorament i finances, la gestió independent està més estesa i ofereix una serveis que es paguen a preus molt més cars que aquí. A Catalunya, on el perfil de inversor és força conservador i prudent, és un bon moment per a les entitats independents de créixer i demostrar-li als clients que no seiem a l’altre banda de la taula, sinó que seiem al costat i que només si guanyen ells, guanyem nosaltres.