Mantens els plats a l'aire o els reparteixes des d'una taula?

Que tot sigui important no ha de ser excusa per a que sàpigues prioritzar

Has vist mai un d'aquells exercicis basats a mantenir a l'aire i en moviment una sèrie de plats giratoris? L'altre dia, parlant amb un empresari, em va comentar que se sentia així a la seva empresa, tractant de mantenir en moviment molts plats que sense la seva participació activa caurien irremeiablement. De fet, agafant la definició d'empresa que faig en el meu llibre Creix i Prospera i que em va servir per a explicar als meus fills què és una empresa, podríem dir que aquests plats tenen noms i cognoms, ja que qualsevol negoci són una sèrie de persones que fan una feina per a uns clients i a canvi de diners. Això, l'equip, la producció, els clients i els diners serien les quatre àrees principals on caurien els diferents plats, que serien comandes, queixes, contractacions, innovació, màrqueting… Esgotador, oi?

"Qualsevol negoci són una sèrie de persones que fan una feina per a uns clients i a canvi de diners. Això, l'equip, la producció, els clients i els diners serien les quatre àrees principals on caurien els diferents plats"

I, tot i això, els resultats van bé i el teu negoci va creixent. On és el problema, doncs? El problema rau en el model, ja que si bé créixer reaccionant a tot allò que va passant pot funcionar durant un temps, tard o d'hora, un nou plat lluny del nostre abast o la simple acumulació de plats a punt d'aturar-se, pot fer que tot caigui. El creixement reactiu, doncs, entén que tot és important, però, a partir d'aquí, deixa que la prioritat vingui donada pels altres (equip, clients, mercat…), et posa en una situació de risc i estrès continuat  que, si tot va bé, només reforça la situació actual de creixement, sense anar més enllà ni créixer accentuadament.

Comentàvem tot això amb el meu client i, finalment, vàrem arribar a una conclusió: no volem seguir jugant a aquest joc i, per tant, cal tornar els plats a taula. Un lloc on, malgrat tot segueixi sent important, puguis ser tu qui marqui la prioritat a cada moment, basada a créixer i anar més enllà d'on som ara, controlant els riscos i marcant el ritme del joc. Això és el creixement proactiu, li vaig dir: decidir a què jugues i com vols jugar-hi, per assumir els riscos que tu decideixis per anar allà on vols anar. Sí, segueixen existint incerteses i sempre ens caldrà reaccionar a allò imprevist, però un creixement sòlid i durador requereix una majoria de creixement proactiu i una minoria de reactiu.

I no, no serà fàcil, i algun plat caurà en el camí, però per a començar a gaudir del joc i deixar de patir pels plats giratoris cal que deixis de jugar a aquest joc i comencis repartir els plats des de la taula cap a les teves prioritats.

"Això és el creixement proactiu: decidir a què jugues i com vols jugar-hi, per assumir els riscos que tu decideixis per anar allà on vols anar"

Al final de la reunió li vaig demanar a l'empresari si seria capaç d'invertir el percentatge de temps que dedicava a ser reactiu i el que dedicava a ser proactiu, i ja ho està aconseguint. I tu, quin percentatge de reactivitat tens en el teu dia a dia? I de proactivitat?