El gaudi del raper

Quanta gent el coneixia Pablo Hasél abans de que sortís als telenotícies i als diaris? I d’aquests, quants n’havien escoltat els seus temes? Ja us ho dic jo: els amics. A Spotify hi ha menys de deu temes que són col·laboracions amb altres rapers i una llista de reproducció que porta el seu nom té 54 seguidors.

Dit això, em costa apuntar-me a l’argument fàcil del “raper mediocre que té dret a cantar el que vulgui” i que ha tingut els seus quinze minuts warholians. Primer perquè sóc un fanàtic del rap i reconec el mèrit que té fer rimes amb la intenció de dir alguna cosa. Segueixo el gènere de quan ens va arribar com a rap-clap l’any 1980 i l’únic tema que en podíem sentir al transistor era el Gozo del rollista, el seminal Rapper’s Delight de Sugarhill Gang (sí, abans els títols de les cançons es traduïen).

A l’època del Yo Raps d’MTV les meves preferències van canviar de costa, del Fight the Power i Fear of a Black Planet de Public Enemy al gangsta rap dels NWA i els seus Express Yourself i Fuck tha Police, un tema que, per cert, els va portar a ser investigats per l’FBI. Entre els membres dels NWA hi havia l’Ice Cube, avui estrella de Hollywood, i el Dr. Dre, creador dels auriculars Beats i posteriorment conseller d’Apple. Amb el seu àlbum Straight Outta Compton van posar la ciutat californiana de Compton al mapa i al nostre imaginari.

Em costa també perquè jo sóc de Tàrrega i el Pablo Hasél —Pau Rivadulla— és de Lleida, i ell, com els NWA van fer amb Compton ha posat Lleida al mapa. M’ha agradat sentir Lleida en els diferent idiomes en què n’he sentit notícies. Abans de Pablo Hasél, Lleida només era coneguda pel Carles Porta, amb permís de l’art de Sixena. Hi ha una curiosa connexió entre gent que comparteix accent que no és de Barcelona.

"Abans de Pablo Hasél, Lleida només era coneguda pel Carles Porta, amb permís de l’art de Sixena. Hi ha una curiosa connexió entre gent que comparteix accent que no és de Barcelona"

També em costa perquè el veig com un fenomen de la xarxa, en tots els sentits. M’ha sorprès en positiu com ha hackejat els mitjans socials i els no socials. Sense finestres als grans espais de comunicació ha sabut fer dels seus canals personals un espai de combat, un Fight the Power digital a l’alçada del que reclamaven els Public Enemy a la pel·lícula de Spike Lee Do The Right Thing. I sembla que tancant-se al rectorat de la UdL esperant la seva detenció, va fer the right thing.

Confesso que un cop decretat el seu ingrés a presó no veia cap sentit a l’acció. Va ser en veure la repercussió mediàtica global d’unes imatges fetes amb un mòbil que tot va agafar sentit: Pablo Hasél, un fenomen de la xarxa i en xarxa, transcendia l’àmbit purament digital i es materialitzava als carrers del país.

Aquests dies, veient la repercussió de l’afer als carrers, repeteixo, als carrers i no a la xarxa (clicktivistes analitzeu la frase), m’han vingut al cap els temes dels NWA Express Yourself i Fuck The Police. També m’he imaginat el Pablo Hasél a la presó veient tot el que està passant; no he pogut evitar començar a cantar Rapper’s Delight, que per cert, em sé sencera. I said-a hip, hop, the hippie, the hippie to the hip hip hop-a you don't stop the rock it to the bang-bang boogie, say up jump the boogie to the rhythm of the boogie, the beat…