I quan es pugui, fer un pas endavant

La meva generació és la generació de les contradiccions. És la generació que ha rebut més formació dels últims anys, que hem tingut més oportunitats per créixer, viatjar i conèixer coses. La generació que té amics de l'altra punta del món, la generació d'Internet i la generació dels joves que es volen menjar el món. Però també som la generació de la salutmental, de les pressions i de la incertesa. Havent-nos deslliurat de les pressions de la generació anterior, sabent que no ens cal la casa, el marit, el nen, la nena, el gos i la hipoteca, ens ofeguem davant del que és un món d'infinites possibilitats. A aquesta alliberació d'esperit, per sumar-li cullerada, ens acompanya un encariment del costdevida que fa que, havent disposat del doble de recursos pel nostre desenvolupament que els nostres pares, tinguem la certesa que mai podrem arribar al nivell que ells van arribar. Per no parlar de l'augment de les tensions mundials, les crisis endèmiques del capitalisme o el canviclimàtic. I com que ens hem educat tant, ara els nostres nivells de consciència i d'ansietat es disparen pels aires.

Per això, malgrat que semblava que tots estudiaríem coses complexes, viuríem a l'estranger i dedicaríem les nostres vides a la resolució de reptes mundials, som poques les que ens podem permetre el privilegi de fer-ho. Són moltes les amistats que, per motius econòmics o per la por de no trobar res millor, s'aferren a una feina fixa que els permeti estalviar prou per pagar l'entrada d'una casa o poder estalviar una mica a final de mes. Això, és clar, tenint en compte que no tinguin dificultats per arribar a final de mes, una realitat que cada dia ofega a més joves de la meva generació malgrat les seves ments brillantment modelades per esdevenir crítiques i la gran formació que han suat per aconseguir al llarg dels anys. En tot aquest garbuix, després hi ha persones que es pregunten per què els joves sortim tant de festa o donem una prioritat indiscutible a l'oci o els moments d'esbarjo.

En tot aquest garbuix, després hi ha persones que es pregunten per què els joves sortim tant de festa

Tinc la sort i la desgràcia de viure en un edifici de pisos compartits de joves professionals. En diuen coliving, no entrarem en aquest tema. El cas és que un dels avantatges que té això és que no cal fer massa passes per trobar un potencial amic. Amb l'Aurora no ens coneixem massa, però sempre ens hem portat bé i ens convidem mútuament a esdeveniments socials i cafès col·lectius al bar de sota. És una noia que els meus companys italians definirien com solar, perquè transmet una certa llum i alegria a tothom amb qui es relaciona. Si el meu pare l'hagués conegut, diria que és una bellíssima persona. El cas és que un dia, parlant amb l'Aurora, em va dir que marxava al sud-est asiàtic uns mesos. "N'estic farta, de treballar per a una empresa que no m'agrada. Estic cansada i em noto cansada. Tinc vint-i-pocs anys, Ari, què se suposa que he de fer, a aquesta edat?". Una vegada, una amiga uns anys més grans que jo em va dir que el privilegi era una cosa terrible, perquè és la conseqüència de la forta desigualtat que pateixen les nostres societats contemporànies, però que, aquelles que tenim la fortuna de tenir-lo, hem d'utilitzar-lo per les que no poden. 

La meva amiga no era feliç a la seva feina, i quan ha pogut estalviar una mica, ha decidit marxar a un lloc a complir el seu somni, que no m'ha explicat ni falta que fa que ho faci. Viatjarà, pensarà en què és important per a la seva vida, i tindrà una experiència memorable. Quan torni, l'esperarem, ens explicarà les seves aventures i potser haurà après moltes coses, o potser haurà trobat la confirmació que com a casa no s'hi està enlloc. Però l'Aurora és valenta, ha fet el que ella desitjava amb les eines que tenia, i malgrat les pressions i dubtes de tot el seu entorn en la seva aposta, ha posat una mà al cor i una altra als somnis per prendre la decisió encertada. Moltes vegades, les circumstàncies de la vida no ens permeten fer el que volem, però algunes poques vegades sí que ho podem fer. És aleshores quan els valents d'esperit, dubtant de totes les maneres possibles, fan un pas endavant per perseguir allò que han desitjat tant. Bon viatge, amiga.