Politòloga i filòsofa

Pau Mental

11 d'Abril de 2025

Caminem per la universitat i parlem sobre les nostres coses. S’ha convertit en tradició fer una primera repassada del dia amb un cafè a la mà i després posar-nos a treballar. Parlem de feina, de plans de futur, de coses que ens passen. És com un primer control matinal on ens assegurem que tot està bé i reendreCem el que no. Quan el dia és clar, la volta és més llarga i la conversa més optimista. Quan el dia és fosc i gris, ens lamentem de per què vam decidir venir a aquest país on el menjar no té gust de res i el Sol es veu (amb sort) un cop cada dues setmanes. Després recordem les raons i ens convencem de no marxar mai, i menys ara que ve la primavera en aquesta ciutat lenta, ben ordenada i on amb prou feines passa mai res de nou.

Quan era jove, com totes les noies del meu entorn, volia ser una exitosa dona de negocis i viure en una gran ciutat. Volia tenir una vida atabalada, vestir roba cara i tenir moltes coses maques: una feina prestigiosa, un pis impressionant, un cotxe de tia xula, una parella ben plantada. Volia passar-me el dia anant a sopars importants, a presentacions i festes, de compres amb les amigues o passejant un gos de pedigrí. Amb 25 anys ja em veia amb criatures i una vida solucionada, estable i d’èxit.

"Penso que la base de la felicitat no és l’excitament constant sinó la pau mental"

Quan som joves volem viure experiències excitants i moltes aventures, però ara que estic entrant a la segona joventut somio en viure en una casa-granja, tenir una feina tranquil·la i interessant i compartir camí amb un porc que es digui Francis Bacon que visqui entre el jardí i la primera planta. Evidentment, m’agrada anar a la ciutat de tant en tant, fer les meves coses, veure a tothom, sortir amb les amigues, però per sobre de tot valoro poder tenir els diumenges a la tarda per a mi mateixa per ordenar la setmana, posar-ho tot a puestu i arreglar alguna cosa que s’hagi trencat amb les presses de la rutina. No sé si m’estic fent gran, si m’he cansat de l’adrenalina, o si és només que porto uns mesos una mica cansada; però ara mateix penso que la base de la felicitat no és l’excitament constant sinó la pau mental.

Aristòtil va afirmar que la felicitat humana no es trobava en la maximització de l’alegria ni tampoc en la renúncia al dolor, sinó més aviat en una cosa que va anomenar “terme mig”. El terme mig (o punt d’equilibri) és on resideix la virtut, la capacitat de viure una bona vida, la capacitat d’arribar a la felicitat. Evitar els excessos per permetre que tot tendís a un punt de consens, de tranquil·litat, de pau. Mentre per a Plató era en la màxima realització personal dins de l’estructura social, per a Aristòtil si aquest espai no inclou un punt intermedi, un equilibri entre tot el que conforma la nostra vida, no estem parlant realment de felicitat sinó només d’un espai desitjable. I els espais desitjables són tramposos, mentre que els equilibris no. Els equilibris són molt difícils de crear, però un cop es troben, duren per sempre. Com un arbre que ha de trobar el seu clima, com un ocell que ha de marcar la seva ruta entre els climes freds i calents.

Es tarda molt a trobar un punt mig, no és fàcil ni tampoc lliure de problemes, però si en alguna cosa es troba la felicitat, és en aquest espai: entre l’acceptació de la vida tal com és i el somni de voler fer-ne alguna cosa bonica.

Quan això es troba, ho saps, perquè és aleshores quan camines amb un amic pel campus, parlant de la vida, i sents una enorme pau mental quan assaboreixes amb el cafè que heu recollit a la cantonada i li expliques alguna banalitat de la setmana. Mires amunt, o endavant, o endarrere, i recordes com t’ha costat, trobar aquesta tranquil·litat. Quantes nits plorant, moments d’ansietat o temors has hagut de superar, per ser avui aquí. Com t’ha costat, trobar aquesta pau. I justament per la seva dificultat somrius, te’l mires amb tendresa, i continues com si res parlant, fent la volta grossa, i pensant que ja vindran temps pitjors, però que avui, de moment, tens pau mental.