Periodisme per contagi

El meu pare no volia que fóra periodista. Ell volia que jo estudiara Dret i que fora l'advocada o jutgessa que ell no va poder ser. Als 11 anys va deixar els Jesuïtes per a ajudar el meu avi a treballar els camps que tenien en Benicalap, a l'Horta Nord de València.

La meua obstinació a ser periodista no va coincidir amb una bonança laboral en els anys 90, quan vaig acabar la carrera, i no va ser fins a l'any 2000 quan pot fer la meua primera incursió en un mitjà de comunicació. Però no va ser periodisme. Era televisió, i no precisament de la bona. Aquells anys de redactora en un reality xou em van forjar com a persona però no com a professional. Em van endurir laboralment però va passar molt de temps fins que vaig descobrir el periodisme. Va ser en el segon canal de l'extinta Canal 9, Punt 2. Vaig fer reportatges sobre economia domèstica i sobre el món universitari que em van reconciliar amb una professió que tenia idealitzada i que el share diari d'un programa fem i en directe va esclafar durant llargs anys.

Aqueixos anys de reportatges televisius van ser feliços. Contar històries, recórrer universitats, empreses, fer entrevistes, buscar dades i ajuntar-ho tot en una peça on si hi havia cor, el resultat era, a vegades, excepcional.

Han passat molts anys d'això. Les successives crisis globals i locals –la desfeta del teixit audiovisual valencià- em van apartar del periodisme per a pivotar cap al món digital. Fins que va arribar VIA Empresa. Un món nou, el digital, em va portar a un ja conegut, el del periodisme.

A la fi de 2018 vaig conéixer a Neus Navarro, en aquells dies acabada de mudar a la nostra terreta i embarassada del seu segon fill. Em va contar VIA Empresa i, encara que ja coneixia el diari per Genís Roca, em va enamorar la seua manera d'explicar el projecte editorial. Neus creu en el periodisme per damunt de totes les coses, i el contagia. 

Als pocs mesos, va provocar que escriguera el meu primer article d'opinió en VIA Empresa, caçant al vol un tuit en el qual em feia ressò de l'arribada d'Uber a València. Ella volia que jo formara part de la família VIA Empresa des de València. I ho ha aconseguit. Ella va apostar per la meua mirada d'autònoma, de freelance, de mare, de cul inquiet. I de periodista.

Neus Navarro ha portat a València una altra manera de contar les coses, de reflectir el teixit emprenedor i innovador, una altra manera de parlar del camp, de l'economia, de l'impuls tecnològic valencià i de tot l'Arc mediterrani. Neus Navarro fa el periodisme amb el qual jo somiava en l'institut, el que et fa emocionar-te amb la història, basada en la dada i escrita amb el cor. Només cal llegir els seus “A peu de pàgina”. I encara que l'equip de VIA Empresa és fort i robust, professional i garant de la gran feina que es fa, per a mi és Neus Navarro qui m'ha retornat al periodisme. 

Va ser ella qui em va demanar que formara part del Consell Editorial de VIA Empresa, el que és sens dubte cap, un de les grans fites de la meua carrera professional, i una iniciativa que no fa més que visibilitzar l'esperit d'aquest diari, el de construir conscientment, el de prioritzar la qualitat, el de repensar-se contínuament per a donar als seus lectors el millor periodisme econòmic i empresarial.

VIA Empresa celebra set anys de marxa; jo celebre el meu retrobament amb el periodisme de debò, el que no busca clics. El que busca minuts.