Philae i el fi de la hivernació industrial
19
de Novembre
de
2014
Escric aquestes línies quan acabo de saber que el robot Philae, ancorat en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, ha entrat en hivernació. Ho ha fet després de completar tot un conjunt d'actuacions en què ha desplegat la totalitat dels seus instruments científics. Una hibernació forçada per la manca d'il·luminació per poder generar l'energia requerida (tan sols es generava 1W durant 1 hora i mitja, amb pics de 4W durant uns 20 minuts), i l'esgotament de les bateries no recarregables. Ho fa amb l'esperança de despertar-se el pròxim mes d'agost, quan els nivells d'il·luminació augmentin, i puguin aportar els 60W/dia necessari per a les operacions científiques a desenvolupar.
Les complicacions que ha tingut el robot Philae, arran de caure en una zona fosca del cometa, i la necessitat d'hivernar tot esperant que es faci la llum i pugui despertar-se, em porten a pensar en la situació del nostre teixit productiu arran de la crisi econòmica que al llarg de set anys ha castigat amb duresa la nostra indústria. Una llarga travessia pel dessert que segons el darrer estudi de la Fundació per la Industria ha perdut, en el període 2008-2013, un 300.000 llocs de treball.
Certament, el deteriorament sofert pel teixit industrial ha estat molt significatiu, però no fora faltar la veritat si no es reconeix que és un sector en el qual una part significativa de les empreses varen saber replegar-se primer tot avaluant els seus avantatges competitius i identificant les debilitats. Una anàlisi que els va permetre ajustar les seves capacitats i entomar els nous desafiaments que la situació els presentava. Desafiaments que implicaven actuar en un triple vessant: internacionalitzar-se, innovar especialment en producte, i invertir tant en tecnologia com en talent. Avui en dia, més enllà de visions pessimistes de persones, amb més passat que futur, per estar arrelades en les incapacitats associades a mercats monopolistes o proteccionismes asfixiants, cal reconèixer que una gran part de les empreses industrials han sabut afrontar amb èxit el triple desafiament.
La indústria ha sabut internacionalitzar-se, el volum d'exportacions ho acredita. També han progressat quant a innovació i R D ja sigui pròpia, col·laborativa o externalitzada, el fet que la indústria executi per sobre del 50% del total d'R D I del país, ho certifica. Finalment les seves inversions en tecnologia, si bé són insuficients, han estat notòries a pesar de la manca de finançament, uns increments en inversió en infraestructures productives que ha anat acompanyada de la potenciació de la dotació de capital humà, com es certifica de l'anàlisis de composició de les plantilles.
De ben segur és aquest esforç el que explica les dades aportades per PwC quan indica que per cada lloc de treball generat per la directament per la indústria es creen 1,03 d'indirectes i 0,40 d'induïts, el que comporta que la indústria sigui el responsable del 25,8% del PIB espanyol i aporti el 23,4% del total de l'ocupació.
Una bona feina, però en què cal seguir aprofundint tot considerant que la UE ha fitxat pel 2020 assolir el 20% com aportació al PIB de la Indústria. Resta un bon camí a recórrer i en ell esdevé clau potenciar la cooperació competitiva amb criteris de verticalitat proveïdor client. També l'increment del volum per poder afrontar iniciatives més complexes donant ràpida resposta a les oportunitats emergents; enfilarà la recerca de les universitats amb les capacitats del teixit productiu, i molt especialment fomentar l'emprenedoria, en nous camps, el si de les empreses existents, aquelles que han evidenciat la seva capacitat d'internacionalitzar-se, d'innovar i d'incrementar la seva dotació de capital humà. Un conjunt de mesures que han d'anar acompanyades d'un fet inqüestionable, i en què resta molt per a fer: la concentració geogràfica que facilita la interacció, la cooperació, i la permeabilitat quant a traspàs del coneixement. És en aquest darrer aspecte on les Administracions haurien de posar èmfasis en les seves polítiques industrials, potenciant aquelles zones geogràfiques amb grans realitats i capacitats per seguir creixent.
L'any 2014 ha encetat la seva recta final, les organitzacions defineixen les seves prioritats i polítiques pel nou exercici, i amb elles configuren els pressupostos per fer-ho possible. Objectius i pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur, és en aquest binomi on caldrà estar amanten que les Administracions -que han proclamat la importància d'un model productiu caracteritzat per una forta component industrial-, dediquin recursos i despleguin polítiques encaminades a acompanyar el requerit esforç que han fet i seguiran fent les empreses. És hora d'acceptar que la hivernació de polítiques industrials ha finalitzat i que cal que aquestes recuperin amb força el seu protagonisme.
Les complicacions que ha tingut el robot Philae, arran de caure en una zona fosca del cometa, i la necessitat d'hivernar tot esperant que es faci la llum i pugui despertar-se, em porten a pensar en la situació del nostre teixit productiu arran de la crisi econòmica que al llarg de set anys ha castigat amb duresa la nostra indústria. Una llarga travessia pel dessert que segons el darrer estudi de la Fundació per la Industria ha perdut, en el període 2008-2013, un 300.000 llocs de treball.
Certament, el deteriorament sofert pel teixit industrial ha estat molt significatiu, però no fora faltar la veritat si no es reconeix que és un sector en el qual una part significativa de les empreses varen saber replegar-se primer tot avaluant els seus avantatges competitius i identificant les debilitats. Una anàlisi que els va permetre ajustar les seves capacitats i entomar els nous desafiaments que la situació els presentava. Desafiaments que implicaven actuar en un triple vessant: internacionalitzar-se, innovar especialment en producte, i invertir tant en tecnologia com en talent. Avui en dia, més enllà de visions pessimistes de persones, amb més passat que futur, per estar arrelades en les incapacitats associades a mercats monopolistes o proteccionismes asfixiants, cal reconèixer que una gran part de les empreses industrials han sabut afrontar amb èxit el triple desafiament.
La indústria ha sabut internacionalitzar-se, el volum d'exportacions ho acredita. També han progressat quant a innovació i R D ja sigui pròpia, col·laborativa o externalitzada, el fet que la indústria executi per sobre del 50% del total d'R D I del país, ho certifica. Finalment les seves inversions en tecnologia, si bé són insuficients, han estat notòries a pesar de la manca de finançament, uns increments en inversió en infraestructures productives que ha anat acompanyada de la potenciació de la dotació de capital humà, com es certifica de l'anàlisis de composició de les plantilles.
De ben segur és aquest esforç el que explica les dades aportades per PwC quan indica que per cada lloc de treball generat per la directament per la indústria es creen 1,03 d'indirectes i 0,40 d'induïts, el que comporta que la indústria sigui el responsable del 25,8% del PIB espanyol i aporti el 23,4% del total de l'ocupació.
Una bona feina, però en què cal seguir aprofundint tot considerant que la UE ha fitxat pel 2020 assolir el 20% com aportació al PIB de la Indústria. Resta un bon camí a recórrer i en ell esdevé clau potenciar la cooperació competitiva amb criteris de verticalitat proveïdor client. També l'increment del volum per poder afrontar iniciatives més complexes donant ràpida resposta a les oportunitats emergents; enfilarà la recerca de les universitats amb les capacitats del teixit productiu, i molt especialment fomentar l'emprenedoria, en nous camps, el si de les empreses existents, aquelles que han evidenciat la seva capacitat d'internacionalitzar-se, d'innovar i d'incrementar la seva dotació de capital humà. Un conjunt de mesures que han d'anar acompanyades d'un fet inqüestionable, i en què resta molt per a fer: la concentració geogràfica que facilita la interacció, la cooperació, i la permeabilitat quant a traspàs del coneixement. És en aquest darrer aspecte on les Administracions haurien de posar èmfasis en les seves polítiques industrials, potenciant aquelles zones geogràfiques amb grans realitats i capacitats per seguir creixent.
L'any 2014 ha encetat la seva recta final, les organitzacions defineixen les seves prioritats i polítiques pel nou exercici, i amb elles configuren els pressupostos per fer-ho possible. Objectius i pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur, és en aquest binomi on caldrà estar amanten que les Administracions -que han proclamat la importància d'un model productiu caracteritzat per una forta component industrial-, dediquin recursos i despleguin polítiques encaminades a acompanyar el requerit esforç que han fet i seguiran fent les empreses. És hora d'acceptar que la hivernació de polítiques industrials ha finalitzat i que cal que aquestes recuperin amb força el seu protagonisme.