La pobresa de les nacions (II)

Els deia la setmana passada que la decadència, el clar retrocés del país, s’aniria fent notar. De fet, ja es nota. També destacava que no calia caure en l’astorament. Hi haurà coses que funcionaran molt bé, i d’altres bastant malament. Sense arribar als límits del subdesenvolupament, haurem d’acostumar-nos a viure amb una sèrie de contradiccions. A tall d’exemple només cal que mirin un país llatinoamericà. Els telèfons mòbils funcionen bé, però els autobusos de línia són un desastre. O el Perú, amb una reputació gastronòmica world class mentre els carrers no estan ni asfaltats. O un altre exemple, si volen. Aquest de país desenvolupat: els Estats Units. No són similars els poblets de Nova Anglaterra, amb un nivell de vida envejable, que els d’Alabama o de Mississipí, on es pot ignorar els clients negres que fan cua per ser atesos -experiència que jo he viscut-. Clar que els habitants d’Alabama mai han exigit tenir els drets socials dels estats del nord, i que nosaltres reclamem quan ens pretenem comparar amb Dinamarca o França. Amb tot plegat vull dir que les nostres expectatives també hauran d’anar evolucionant. Les aspiracions s’hauran de limitar a l’entorn local, perquè qualsevol comparació externa esdevindrà absurda.

En què em baso en dir que ja es detecta el deteriorament? Doncs en moltes coses. El que succeeix és que, com deia, ens anem acostumant i no en som prou conscients. Per exemple, agafem el servei de lliurament de paquets. Un paquet pot trigar només un dia en viatjar d’Alemanya a l’aeroport de Barcelona. Però dos dies, tres, o quatre, en ser lliurat al destinatari català. Per què? Senzill. Fins a l’aeroport de Barcelona la responsabilitat és dels alemanys. Però, un cop aquí, toca patir. Si és Correos, ja ni en parlem. Però fins i tot si es tracta d’empreses internacionals (DHL, FedEx, UPS, etc.) en el moment que s’arriba a la seva xarxa local, la cosa es deteriora. I aquestes empreses no hi poden fer res, perquè l’estructura i els vicis de l’economia laboral de país no es poden canviar. Mantes vegades he trobat un paper a la bústia dient que el repartidor havia passat i que jo no hi era quan, de fet, no era cert perquè jo no m’havia bellugat de casa. Fa uns dies un amic em comentava el mediocre servei d’assistència post-venda que havia rebut d’IKEA. Esclar, tot és perfecte a IKEA -un producte impecable- fins que el servei s’ha de recolzar en l’estructura laboral local nostra. I els senyors d’IKEA no hi poden fer res. És el país.

 Les aspiracions s’hauran de limitar a l’entorn local, perquè qualsevol comparació externa esdevindrà absurda

En l’àmbit públic -concretament dels serveis socials com ara ensenyament, sanitat, etc.- és notarà un deteriorament clar. De fet, ja es comença a notar. La sanitat sense anar més lluny. Als metges se’ls paga malament. A les infermeres, també. La qual cosa porta a que el professionals d’aquest ram marxin fora, a altres indrets de la Unió Europea (UE). I aquí es contracta personal immigrant que està disposat, perquè no li queda altra remei, a acceptar salaris baixos. I no entrem en el material sanitari que s’ha anat fent vell i que no es pot reposar per falta de recursos. A l’ensenyament millor seria dedicar-li un article per ell solet. La qualitat del nostre sistema educatiu, per molt que es repeteixi el contrari, deixa molt que desitjar. Aquest, el dels ensenyants, és un col·lectiu extremadament corporativista -vull dir que, segons ells, mai fan res malament-. Però la realitat és una altra, i algú ens hauria d’explicar moltes coses. El tema de la immersió no implantada realment, sense anar més lluny, no és res més que un dels aspectes del fracàs. Se n’hi poden incloure d’altres que només l’escola pot ensenyar (habilitats lectores, civisme, cultura general, etc.).

Altres coses del sector públic que fluixegen i aniran a pitjor: el manteniment. Ja es detecten massa àrees públiques sense endreçar, carrers bruts, rajoles aixecades, paviments amb bonys i clots que no es veien des que va morir Franco, tramitació d’expedients eterna, etc. Jo visc a Sant Cugat i la degradació és evident i ostentosa.

Per contra hi ha algun sector propi català que és envejable i caldrà mantenir: el sector distribució, per exemple. Supermercats, i grans superfícies lligades al territori. Admirable la feina que s’ha fet. La UE i les seves normatives sobre el gran consum no en són alienes. I això també afectarà sectors madurs que fa temps que exporten i que no poden deixar de complir normes (indústria manufacturera, agroalimentària, etc.), altrament els seus productes no poden ser venuts més enllà del Pirineu. Penso que, en general, aquells que pretenguin mantenir-se sense degradació, tendiran a la robotització per no dependre tant de persones, que és l’aspecte fonamental que fallarà a casa nostra.

En línies generals jo diria que tot el que depengui d’empreses obligades a complir estàndards exteriors, funcionarà bé. Tendirà a la mediocritat tot allò que depengui exclusivament de nosaltres, que estigui massa lligat a persones i a serveis locals, que no tingui transcendència exterior o que no estigui subjecte a normativa europea (empreses merament locals: de manteniment domèstic, d’hostaleria; serveis públics en el sentit més ampli: habitatge, Justícia, seguretat, transport, etc.), o que no pateixi competència exterior.

Un resum del que pronostico? Sent membres de la UE és fàcil resumir-ho en una frase: Pobrets però alegrets!.