El poder transformador de ser sempre un aprenent

Fa dos mesos, em vaig apuntar a classes per millorar el meu nivell de natació. Nedar és una cosa que he fet tota la vida, els estius sempre a la platja i un pare que ens ensenyava a nedar des que érem petites m'hi van incitar, però mai no havia après a fer-ho amb tècnica i arrossegava molts defectes de tots aquests anys.

Aprendre a nedar bé era una cosa que feia molt de temps que volia fer, però que sempre anava postergant amb alguna excusa (falta de temps, peresa i una certa incomoditat d'enfrontar-me a un desafiament, per què no dir-ho). A més, això implicava un canvi de club que estava molt més lluny de casa meva i que representava una barrera més, una d'aquestes petites resistències que fem servir per seguir en allò que coneixem.

Si vols saber-ne més

 

   

Mireia Garcia Roca-Ocupable per sempre

Finalment em vaig decidir, i així, un dimarts qualsevol, em vaig trobar sortint de casa a les 6:30 hores del matí, en ple mes de febrer. Us puc assegurar que no era precisament el moment més temptador per baixar amb bici fins a la platja ni per ficar-se en una piscina, però la força de voluntat em va ajudar.

Primers moments d'incomoditat...Tindré el nivell adequat? Seré capaç de seguir el ritme? Seran tots molt més joves que jo? Em penediré d'haver-me apuntat? Però un cop passats aquests primers moments d'inseguretats, puc dir que és de les millors coses que he fet per mi.

"Vivim en una cultura que valora l'expert, el que domina, el que "ja sap", però oblidem l'enorme poder que té abraçar la ment del principiant"

La satisfacció d'aprendre un viratge que a mi em sembla ja molt decent, millorar la velocitat d'una manera diferencial, aprendre la importància de la respiració en les diferents situacions i fins i tot defensar-me en l'estil de papallona ha estat una revolució personal.

Estic aprenent. Estic, una altra vegada, començant. I això, a certes edats, és una declaració d'intencions.

Vivim en una cultura que valora l'expert, el que domina, el que "ja sap", però oblidem l'enorme poder que té abraçar la ment del principiant. En japonès hi ha una paraula per a això: Shoshin. Significa aproximar-se a alguna cosa amb obertura, entusiasme i sense preconceptes, com ho faria un principiant.

No és fàcil. Com a adults evitem ser principiants. Evitem semblar maldestres, sentir-nos inadequats, fracassar en públic. Preferim allò que dominem. Ens quedem on ens sentim competents. Però aquesta zona de confort és també una zona d'estancament.

"Hi ha màgia a tornar a ser principiant. A acceptar ser dolent en alguna cosa nova, sense vergonya ni expectatives"

Fa poc vaig llegir una història explicada per Shaan Puri, que em va ressonar profundament. Als seus 36 anys, va decidir començar classes de piano amb una professora que normalment ensenya a nens de vuit anys. S'asseia en un tamboret diminut entre l'Emma, de 7 anys, i en Tyler, de 9. La seva professora li posava adhesius d'estrelles daurades quan tocava correctament l'Oda a l'Alegria sense mirar les mans. I ell, un empresari exitós, confessava sentir-se immensament orgullós d'aquestes petites victòries. Perquè hi ha màgia a tornar a ser principiant. A acceptar ser dolent en alguna cosa nova, sense vergonya ni expectatives.

Com ell mateix deia, "la ment del principiant és un superpoder". I citava Naval Ravikant: "L'orgull és l'enemic de l'aprenentatge... els grans artistes sempre tenen la capacitat de tornar a començar".

També vaig recordar la història de Steve Martin, el famós còmic que, després de triomfar al cinema i la comèdia, va decidir dedicar-se a la música. Va començar a escriure poesies horribles. Tan dolentes que se li va ocórrer convertir-les en lletres de cançons country. Resultat: un Grammy. Perquè es va permetre ser dolent. Perquè es va atrevir a començar.

Al món empresarial passa el mateix. Ens costa reconèixer que necessitem seguir aprenent. Ens enorgullim de l'experiència, però l'experiència sense renovació es converteix en obsolescència. En un context en què el 40% de les competències professionals canviaran en menys de cinc anys, la mentalitat de l'aprenent no és un luxe, és una necessitat.

"En un context en què el 40% de les competències professionals canviaran en menys de cinc anys, la mentalitat de l'aprenent no és un luxe, és una necessitat"

Aprendre alguna cosa nova -ja sigui nedar millor, tocar el piano o entendre els principis de la intel·ligència artificial- et canvia. Et connecta amb la teva vulnerabilitat, t'entrena en la humilitat, i et recorda que créixer implica sortir del lloc on tot està sota control.

I també és contagiós. A les empreses, els líders que es mostren aprenents inspiren els seus equips. Trenquen el mite del cap infal·lible i obren espais per a l'experimentació i la innovació.

Tornar a aprendre també ens humanitza. Ens recorda que no som producte acabat, sinó projecte en curs. Ens obliga a mirar amb nous ulls allò que donàvem per sabut, i a descobrir possibilitats que abans passàvem per alt.

Tornant a la piscina, aquesta setmana vaig aconseguir travessar-la sencera en un subaquàtic de puntada de papallona. No va ser una gran fita per a la natació mundial, però per a mi va ser una victòria que em va fer sentir orgullosa de mi com poques coses tenen el poder de fer-ho.

I ara et proposo un repte: tria alguna cosa que sempre hagis volgut aprendre. Alguna cosa que t'intrigui, t'espanti una mica o simplement et faci somriure. I comença. Sigues principiant. Sigues maldestre. Sigues valent. Perquè en aquest començar hi ha la llavor de tot creixement.

L'èxit no és només arribar lluny. És animar-se a tornar a començar.