Populisme hispà: les autopistes de franc

L’aparició de l’article del senyor Carlos Rojas el passat dia 21 (Torna el fantasma dels peatges a Catalunya: què demana la UE i què farà l'Estat?) ens torna a recordar que Espanya és, dins d’Europa, el representant del populisme llatinoamericà més barroer -de fet, no és res més que la versió original de l’herència cultural que vam deixar al llarg de segles de colonialisme, i que marca l’abisme que separa els dos territoris de la frontera al nord i al sud de Rio Grande-.

Si vols saber-ne més

 

   

Torna el fantasma dels peatges a Catalunya: què demana la UE i què farà l'Estat?    

 

 

El cas és que el drama de les autopistes va començar, ja fa molts anys, a Catalunya, de la mà d’ERC. L’excusa era denunciar el dèficit de finançament de Catalunya. Ja llavors vaig cridar l’atenció dient que en lloc de demanar les autopistes gratuïtes per Catalunya, el que s’havia de fer era demanar els peatges per a les autopistes espanyoles. L’acte d’ERC, ja aleshores, em semblava un procés d’espanyolització innecessari i perjudicial. Ens aproximava a l’hispanisme més ranci i demagog. Era com si els més avançats de la classe demanessin ser com els més endarrerits. Una forma com una altra de beure’s l’enteniment. I aquí és on som: paguem 10.000 milions per mantenir unes vies que fan servir, en bona part, els que no paguen impostos aquí. Volen un nivell d’estupidesa col·lectiva més elevat?

Uns anys abans de l’època de les protestes demanant autopistes gratuïtes, l’empresa on treballava va rebre l’encàrrec de controlar els peatges alemanys. La història -que nosaltres no hem après- anava de la següent manera. Amb la incorporació de Polònia a la Unió Europea (UE), Alemanya va detectar que, a partir d’aquell moment, les seves autopistes serien utilitzades per vehicles estrangers. El país gaudia d’autopistes de franc. Però Alemanya havia passat de ser un cul-de-sac -el comerç amb els països comunistes era escassíssim- a ser un lloc de pas de camions polonesos que portaven les seves mercaderies a la resta d’Europa. La primera opció va consistir a fer pagar peatge als cotxes estrangers; però la mesura va ser tombada per la UE, ja que trencava les regles del mercat únic. La decisió final va consistir a fer pagar només als camions. La solució tecnològica no fou fàcil, però es va implantar.

El raonament no necessita ser fet per personal massa intel·ligent: si vius en un país de pas, els teus camins són utilitzats per gent que, no sent del país, hi passa. Uns s’hi quedaran, però la majoria van a altres indrets. Aleshores, qui paga aquesta infraestructura que gasten aquests tercers? M’agradaria que algú em respongués aquesta pregunta que, per altra banda, no és complicada.

"Si vius en un país de pas, els teus camins són utilitzats per gent que, no sent del país, hi passa. Uns s’hi quedaran, però la majoria van a altres indrets"

Però aquí entra en joc el populisme, que dona respostes simples a qüestions que jo no qualificaria de complicades, sinó més aviat que tenen solució emprenyadora. No se li vol explicar als governats la realitat. O millor, dit, se’ls explica que la dura realitat la solucionarà l’estat i que serà de franc per a tothom. És així que s’arriba a paradoxes com les de Veneçuela que, posseint grans reserves de petroli, té problemes de subministrament energètic.

Tanmateix, Veneçuela no fa mostra de tenir les galtes que tenen els governants ibèrics. Emprem 10.000 milions d’euros per mantenir unes autopistes que diem que són de franc, mentre demanem a la UE ajuts econòmics per al País Valencià, etc. La tradicional demanda de solidaritat hispana. La veritat, si jo fos Alemanya, o qualsevol estat membre contribuent net -Espanya no ho és-, muntaria un escàndol. I sembla que, gràcies a Déu, algú està en camí de muntar-lo a la UE. A veure si triomfa. Perquè, com sempre, han de venir de fora a solucionar-nos els problemes que nosaltres no volem, perquè no ens dona la gana, solucionar.