La Puríssima Constitució i l’ètica del treball

06 de Desembre de 2022
Xavier Roig | VIA Empresa

Ja fa uns anys vaig sentir una entrevista radiofònica que van fer al senyor Valentí Fuster, insigne cardiòleg i fill adoptiu de Cardona. El senyor Fuster és més fora que dins de casa nostra. I pel que tinc entès s'ha format professionalment als Estats Units que, diguin el que diguin els nostres esnobs, constitueix un centre de formació formidable. El cas és que el periodista en qüestió li va fer una pregunta d'un gust dubtós des de la perspectiva del país. Li va preguntar, ni més ni menys, que quina era, segons el seu parer, la diferència que el senyor Fuster trobava entre la cultura americana i la nostra. "L'ètica del treball", va deixar anar el senyor Fuster. Sense dubtar. És el que té fer preguntes d'alt risc. Mentre a Amèrica del Nord l'ètica del treball és un sentiment vivíssim, entre nosaltres no és res més que una il·lusió de l'esperit. Un motiu més de xerrameca.

La resposta del senyor Fuster, encertadíssima des del meu punt de vista, em torna al cap cada any per aquestes dates -com ho fan les nadales en aproximar-se el final de l'any-. Ha esdevingut una tradició. I és que trobar una befa més grandiloqüent a la que el país li fa a l'ètica del treball cada any entre els dies 6 i 8 de desembre es fa difícil de trobar entre el món que coneixem com evolucionat.

"Mentre a Amèrica del Nord l'ètica del treball és un sentiment vivíssim, entre nosaltres no és res més que una il·lusió de l'esperit"

Abans, fa temps, se sentia parlar amb un cert enuig d'aquesta enorme animalada. La premsa se'n feia ressò de manera recurrent, com ho fa cada cop que canviem d'horari. O quan s'avorreixen amb el Corredor Mediterrani. Ara ja no. Hem caigut en el pur estat d'esperit llatinoamericà -al cap i a la fi són els nostres descendents culturals, pobres!-, és a dir el fatalisme. El "no hi ha res a fer". Ara bé, quan les coses passen, o no passen, és perquè aquells que ho poden fer possible, o no, ja els interessa que les coses estiguin com estan. I aquest és el drama. De la mateixa manera que Franco no va matar Manolete, tampoc és responsable d'aquest desgavell que es va implantar, precisament, quan Franco va morir. Per tant, estem parlant de més de quaranta anys, període que podríem considerar com un temps suficientment raonable perquè "la laboriosa Cataluña" de l'època de Franco hagués fet algun gest per canviar el calendari laboral. De fet, un simple decret del govern espanyol pot posar remei a la cosa. Però res canvia i, com he dit, la raó és simple: ningú vol que canviï. A la Catalunya espanyola tampoc. Ni la patronal oficial -la que cobra de l'Estat- ni els sindicats oficials -que tots cobren de l'Estat- tenen el més mínim interès a canviar aquesta aberració. De fet, ganes de canviar res no en tenen cap.

Les forces vives -sempre tan mortes i subvencionades- tampoc fan res de profit. Cap proposta. El canvi seria fàcil. Un simple trasllat a dilluns o a divendres... I, és clar, davant de tot plegat, en mig d'aquesta festassa de barra lliure anual, un es pregunta: existeix, entre nosaltres tots -alts i baixos, separatistes i espanyolistes, lliberals i estatistes...- un mínim sentit de l'ètica del treball? No s'inquietin, no cal resposta. No els posaré en la tessitura que el periodista de la ràdio va posar al senyor Fuster. Perquè davant de respostes tan evidents, hauríem de donar equivalents respostes a tot allò que d'aquesta evidència se'n desprèn. Algú li queden dubtes de per què sempre serem un país de tercera? Encara hi ha gent amb prou barra per ignorar la generositat i la permissivitat de l'Europa laboriosa a l'hora d'abocar-nos almoines bilionàries cada deu anys? 

Espero que a la pròxima ronda d'ajuts provinents dels socis europeus se'ns demanin reformes i, entre elles, potser, la del calendari laboral

Espero que a la pròxima ronda d'ajuts provinents dels socis europeus -com dic, d'aquí a uns deu anys, que serà quan tocarà- se'ns demanin reformes i, entre elles, potser, la del calendari laboral -perquè tanta pocavergonya potser ofèn-. Mentre, tranquils. Encara tenim per davant anys d'indolència. Anys de tranquil·litat per poder passar-se l'ètica del treball per l'aixella i ofendre'ns quan algú com el senyor Fuster posa el dit a la nafra.