especialitzada en videojocs, tecnologia i tendències digitals

Quan l’algorisme parla, és l’humà qui xiuxiueja

30 de Desembre de 2025
Gina Tost | VIA Empresa

Hi ha una mena d’encanteri tecnològic, que la gran majoria de persones tracten com si tinguessin veritats incontestables: els algorismes

 

Per a molta gent, són com oracles digitals, éssers quasi divins que decideixen què és just, què és rellevant o què és necessari. Els atribueixen una infal·libilitat que ni tan sols els humans poden tenir. Però la realitat és més prosaica: els algorismes no són res més que l’eco d’allò que un grup de persones hi ha escrit. I, com qualsevol eco, amplifiquen les veus dels seus creadors, amb totes les seves contradiccions, interessos, biaixos, i prejudicis.

El que diré ara pot semblar massa evident, però cal repetir-ho: els algorismes són només un conjunt d’instruccions matemàtiques escrites per persones programadores que han alterat la recepta perquè el resultat sigui el que els agrada. Decisions que responen a objectius concrets, ja sigui maximitzar beneficis, augmentar el temps de visualització, o determinar qui mereix una hipoteca. Aquestes instruccions són fruit d’una taula de despatx, sovint dominada per un grup d’homes que es donen copets a l’esquena i prenen decisions segons els interessos de qui presideix la taula del despatx. 

 

Quan atribuïm decisions "a l’algorisme", estem eximint-nos de responsabilitat. Dient que "Oh! Oracle! L’algorisme ha parlat", els eximim de competència. L'algorisme no decideix res per si sol. És un missatger cec, coix, sord i mut. És com quan diem que el “l’arxiu és al núvol” i volem dir que és en un ordinador a casa d’un altre, però no queda tan romàntic com una coseta flonja impertèrrita i que no contamina.

"L'algorisme no decideix res per si sol; és un missatger cec, coix, sord i mut"

Si un algoritme (o xarxa neuronal, enteneu-me la simplificació) decideix que els teus continguts no arribin al públic, no és perquè el codi tingui criteri, sinó perquè algú, amb noms i cognoms, va decidir unes regles del joc que determinen aquest resultat. No partint de TU sinó de gent COM TU. Al grup, al manat.

Si un contingut incendiari o polaritzador apareix primer al teu mur d’X, no és per atzar, sinó perquè algú va decidir que era més rendible maximitzar la teva atenció a costa de la teva serenitat. És màgia? No. És matemàtica aplicada a interessos concrets.

Altres exemples històrics on en podem veure avui les conseqüències poden ser quan YouTube va començar a prioritzar els vídeos llargs (més de 10 minuts) per monetitzar-los millor, i creadors com ElRubius o Vegeta777 van triomfar, mentre altres formats van quedar arraconats. O quan Instagram, que havia nascut com una xarxa per compartir fotografies, va decidir competir amb Musically (ara anomenda TikTok) creant els reels i va relegar les imatges estàtiques a un segon pla. 

No són canvis casuals ni decisions espontànies de "l'algorisme". Són estratègies premeditades per captar l'atenció i augmentar ingressos. I no només es tracta de xarxes socials. Podem confiar en un sistema que penalitza una adreça postal perquè és a un barri "poc rendible"? O que discrimina gènere o edat perquè així "optimitza" resultats? Així s’acaben guanyant eleccions o criteris vitals.