Què ha passat a Grècia?
08
de Juliol
de
2015
Act.
07
de Setembre
de
2015
El mandat electoral atorgat a Syriza a les eleccions al Parlament grec del 25 de gener del 2015 era clar: els votants van dir un NO inequívoc a les catastròfiques mesures d'austeritat que han portat l'economia grega a una recessió sense precedents en temps de pau. En aquest sentit, doncs, el referèndum no era institucionalment necessari. Ara bé, el nou govern grec es va veure arrossegat per negociacions inacabables amb els seus creditors, durant les quals se'l forçava a fer concessions de que anaven en contra del seu recent mandat electoral de forma consecutiva. Aquestes concessions podrien haver donat lloc a un acord perfectament acceptable (per als creditors).
Tot i així, a l'últim minut la Troika va escollir presentar-se davant del govern grec amb una proposta de "o ho agafes o ho deixes" que mai no hauria superat la votació parlamentària. Essencialment era una extensió del mateix 'programa d'ajustos' catastròfic amb noves mesures antisocials i reaccionàries que haurien aprofundit la crisi humanitària a Grècia, a més de desmantellar la productivitat de la seva economia i empitjorar la seva posició macroeconòmica, incloent-hi la seva taxa de deute-PIB.
Això va fer evident que la intenció de la Troika no era aconseguir un acord amb Grècia, sinó desestabilitzar de forma silenciosa i enderrocar un govern escollit democràticament, les posicions polítiques d'esquerres del qual van en contra del discurs neoliberal dominant a la Unió Europea. Aquest camí havia de servir per frenar el creixement de moviments sociopolítics similars a altres parts d'Europa, com Podemos a Espanya.
El referèndum, una via d'escapament a la desesperada
En aquest context, la crida a un referèndum ha estat una arriscada i desesperada decisió d'última instància adoptada per un govern grec situat entre l'espasa i la paret. Això ha estat seguit per una ferotge campanya de propaganda de la por dins de Grècia orquestrada pels mitjans de comunicació controlats per l'oposició, i un assetjament internacional que ha inclòs una decisió sense precedents, com la del BCE de mantenir molt baixos els nivells de liquiditat del sistema bancari grec mentre els mitjans internacionals preveien (i encoratjaven) una fallida bancària.
Tot plegat ha conduït a un 'corralito' temporal la darrera setmana. En aquesta atmosfera de por, pànic i caos, els ciutadans grecs, contra tots pronòstics, han ofert una reivindicació profunda de la posició política de Syriza votant 'No'. Aquest fet inevitablement reforça la posició negociadora del govern liderat per Syriza. Però per un moment imaginem que l'electorat grec hagués votat 'Sí': això hagués desestabilitzat el govern de Syriza, probablement fins a la seva caiguda, i hagués portat a un nou període electoral d'almenys dos mesos enmig del caos financer i la inestabilitat política. En les noves eleccions, Syriza probablement hagués obtingut de nou la majoria dels vots. Què hauria estat el següent en aquest cas? Un cop d'estat amb el suport de la UE? Un govern il·legítim de tecnòcrates fet per Brussel·les i Berlín?
Sigui com sigui, el resultat del referèndum grec ha evitat el pitjor dels escenaris. Definitivament reforça la posició negociadora del govern grec, però per bé o per mal, no planteja la qüestió de si Grècia ha d'abandonar l'Eurozona, i no dóna una resposta clara a quin seria un acord acceptable per al poble grec. Simplement ha assenyalat que els grecs han rebutjat l'últimàtum de la Troika.
Grècia pot sortir de l'euro?
Als tractats europeus no està prevista la sortida voluntària ni involuntària de cap estat membre de l'Eurozona, però tampoc no hi ha restriccions explícites. Cap institució europea pot decidir unilateralment expulsar un membre de l'Eurozona. En aquest sentit, les amenaces d'un 'Grexit' són nul·les i purament sensacionalistes.
Sigui com sigui, el BCE podria, i fins a cert punt ho ha fet, drenar la liquiditat del sistema bancari grec conduint-lo fins al col·lapse. Això podria forçar Grècia a adoptar (en paral·lel) la seva pròpia moneda i deixar l'Eurozona de facto, però no de iure. Genera dubtes, en qualsevol cas, que el BCE pugui arribar tan lluny com per desestabilitzar tota la UE, i per extensió el sistema bancari mundial, causant el col·lapse del sistema bancari d'un dels seus estats membres.
La solució justa i sostenible que demana Tsipras
L'única solució justa i sostenible, el que essencialment demana el govern de Tsipras, és enllaçar el pagament del deute amb la taxa de creixement de l'economia grega. Això implica l'adopció de mesures a favor del creixement substancial que tinguin en compte les particularitats de l'economia de Grècia i les característiques de la seva estructura industrial.
També pot implicar, però, una àmplia reestructuració del deute que inclogui un període de gràcia per al seu pagament i condonació. Tots els macroeconomistes reconeguts estan d'acord que la dinàmica del deute grec és insostenible. Entre d'altres, Paul Krugman mostrava en un dels seus articles que, en el cas de l'economia grega, l'augment del superàvit primari en un punt percentual requeriria mesures d'austeritat que reduirien el PIB en tres punts percentuals; i elevar la ràtio de deute cada any per més d'un punt significa que més retallades d'austeritat en la despesa pública elevaria la proporció de deute - PIB de forma indefinida.
A tot això. de forma inesperada, el darrer Draft Report del FMI sobre l'anàlisi de la sostenibilitat del deute clarament confirma aquesta posició. Això suposa que el deute sobirà grec, en l'estat actual de l'economia, no es pot retornar. El FMI veu com a solució de mínims l'extensió del venciment dels préstecs europeus i, si les reformes estructurals debiliten encara més, una retallada del deute.
De fet, una solució similar és la que es va seguir el 1953 en el cas de l'Alemanya Occidental quan els aliats de la 2a Guerra Mundial (inclosa Grècia), van perdonar una bona part del deute acumulat en el moment que l'economia oferia senyals de recuperació i excedents comercials. Això va permetre el naixement del miracle econòmic alemany dels anys 60, permetent a l'Alemanya Occidental sortir a buscar finançament als mercats internacionals. D'aquesta manera va poder incrementar encara més els seus excedents comercials, reforçar l'estructura industrial i finalment pagar (part) dels seus deutes.
La dimissió de Varoufakis, un error de càlcul
La dimissió del ministre de finances Yanis Varoufakis, seguint pressions de l'Eurogrup, és un error estratègic del govern grec arran de la seva triomfant victòria en el referèndum. Envia un senyal totalment equivocat als creditors, ja que podria interpretar-se com una indicació que el govern grec està disposat a capitular a les demandes de la Troika.
Per altra banda, però, també indica que el govern grec està disposat a reprendre les negociacions amb els seus creditors des d'una nova base.
Tot i així, a l'últim minut la Troika va escollir presentar-se davant del govern grec amb una proposta de "o ho agafes o ho deixes" que mai no hauria superat la votació parlamentària. Essencialment era una extensió del mateix 'programa d'ajustos' catastròfic amb noves mesures antisocials i reaccionàries que haurien aprofundit la crisi humanitària a Grècia, a més de desmantellar la productivitat de la seva economia i empitjorar la seva posició macroeconòmica, incloent-hi la seva taxa de deute-PIB.
Això va fer evident que la intenció de la Troika no era aconseguir un acord amb Grècia, sinó desestabilitzar de forma silenciosa i enderrocar un govern escollit democràticament, les posicions polítiques d'esquerres del qual van en contra del discurs neoliberal dominant a la Unió Europea. Aquest camí havia de servir per frenar el creixement de moviments sociopolítics similars a altres parts d'Europa, com Podemos a Espanya.
El referèndum, una via d'escapament a la desesperada
En aquest context, la crida a un referèndum ha estat una arriscada i desesperada decisió d'última instància adoptada per un govern grec situat entre l'espasa i la paret. Això ha estat seguit per una ferotge campanya de propaganda de la por dins de Grècia orquestrada pels mitjans de comunicació controlats per l'oposició, i un assetjament internacional que ha inclòs una decisió sense precedents, com la del BCE de mantenir molt baixos els nivells de liquiditat del sistema bancari grec mentre els mitjans internacionals preveien (i encoratjaven) una fallida bancària.
Tot plegat ha conduït a un 'corralito' temporal la darrera setmana. En aquesta atmosfera de por, pànic i caos, els ciutadans grecs, contra tots pronòstics, han ofert una reivindicació profunda de la posició política de Syriza votant 'No'. Aquest fet inevitablement reforça la posició negociadora del govern liderat per Syriza. Però per un moment imaginem que l'electorat grec hagués votat 'Sí': això hagués desestabilitzat el govern de Syriza, probablement fins a la seva caiguda, i hagués portat a un nou període electoral d'almenys dos mesos enmig del caos financer i la inestabilitat política. En les noves eleccions, Syriza probablement hagués obtingut de nou la majoria dels vots. Què hauria estat el següent en aquest cas? Un cop d'estat amb el suport de la UE? Un govern il·legítim de tecnòcrates fet per Brussel·les i Berlín?
Sigui com sigui, el resultat del referèndum grec ha evitat el pitjor dels escenaris. Definitivament reforça la posició negociadora del govern grec, però per bé o per mal, no planteja la qüestió de si Grècia ha d'abandonar l'Eurozona, i no dóna una resposta clara a quin seria un acord acceptable per al poble grec. Simplement ha assenyalat que els grecs han rebutjat l'últimàtum de la Troika.
Grècia pot sortir de l'euro?
Als tractats europeus no està prevista la sortida voluntària ni involuntària de cap estat membre de l'Eurozona, però tampoc no hi ha restriccions explícites. Cap institució europea pot decidir unilateralment expulsar un membre de l'Eurozona. En aquest sentit, les amenaces d'un 'Grexit' són nul·les i purament sensacionalistes.
Sigui com sigui, el BCE podria, i fins a cert punt ho ha fet, drenar la liquiditat del sistema bancari grec conduint-lo fins al col·lapse. Això podria forçar Grècia a adoptar (en paral·lel) la seva pròpia moneda i deixar l'Eurozona de facto, però no de iure. Genera dubtes, en qualsevol cas, que el BCE pugui arribar tan lluny com per desestabilitzar tota la UE, i per extensió el sistema bancari mundial, causant el col·lapse del sistema bancari d'un dels seus estats membres.
La solució justa i sostenible que demana Tsipras
L'única solució justa i sostenible, el que essencialment demana el govern de Tsipras, és enllaçar el pagament del deute amb la taxa de creixement de l'economia grega. Això implica l'adopció de mesures a favor del creixement substancial que tinguin en compte les particularitats de l'economia de Grècia i les característiques de la seva estructura industrial.
També pot implicar, però, una àmplia reestructuració del deute que inclogui un període de gràcia per al seu pagament i condonació. Tots els macroeconomistes reconeguts estan d'acord que la dinàmica del deute grec és insostenible. Entre d'altres, Paul Krugman mostrava en un dels seus articles que, en el cas de l'economia grega, l'augment del superàvit primari en un punt percentual requeriria mesures d'austeritat que reduirien el PIB en tres punts percentuals; i elevar la ràtio de deute cada any per més d'un punt significa que més retallades d'austeritat en la despesa pública elevaria la proporció de deute - PIB de forma indefinida.
A tot això. de forma inesperada, el darrer Draft Report del FMI sobre l'anàlisi de la sostenibilitat del deute clarament confirma aquesta posició. Això suposa que el deute sobirà grec, en l'estat actual de l'economia, no es pot retornar. El FMI veu com a solució de mínims l'extensió del venciment dels préstecs europeus i, si les reformes estructurals debiliten encara més, una retallada del deute.
De fet, una solució similar és la que es va seguir el 1953 en el cas de l'Alemanya Occidental quan els aliats de la 2a Guerra Mundial (inclosa Grècia), van perdonar una bona part del deute acumulat en el moment que l'economia oferia senyals de recuperació i excedents comercials. Això va permetre el naixement del miracle econòmic alemany dels anys 60, permetent a l'Alemanya Occidental sortir a buscar finançament als mercats internacionals. D'aquesta manera va poder incrementar encara més els seus excedents comercials, reforçar l'estructura industrial i finalment pagar (part) dels seus deutes.
La dimissió de Varoufakis, un error de càlcul
La dimissió del ministre de finances Yanis Varoufakis, seguint pressions de l'Eurogrup, és un error estratègic del govern grec arran de la seva triomfant victòria en el referèndum. Envia un senyal totalment equivocat als creditors, ja que podria interpretar-se com una indicació que el govern grec està disposat a capitular a les demandes de la Troika.
Per altra banda, però, també indica que el govern grec està disposat a reprendre les negociacions amb els seus creditors des d'una nova base.