Qui ha de reduir la despesa?
15
d'Abril
de
2016
La setmana passada, el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va enviar una carta als governs d'algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, on els exigia que aprovessin un acord de no disponibilitat de crèdit per tal de complir l'objectiu de dèficit que tenen assignat. Davant d'aquesta demanda, crec que és pertinent analitzar com les diferents administracions públiques —administració central de l'Estat, Seguretat Social, comunitats autònomes i corporacions locals— han reduït el seu dèficit en els darrers anys.
Comencem per l'administració central de l'Estat. Com és sabut, l'Estat recapta la major part dels impostos que paguen els ciutadans. Aquesta circumstància possibilita que pugui apujar impostos quan necessita ingressos extraordinaris, i això és precisament el que va fer el Govern espanyol durant els pitjors anys de la crisi: entre el 2010 i el 2014, els successius increments de l'IVA, l'IRPF i els Impostos Especials van permetre a l'Estat recaptar més de 25.000 milions d'euros addicionals a tot el territori espanyol, 5.000 milions d'euros dels quals, per cert, els van pagar els ciutadans catalans. L'any 2015, l'Estat fins i tot s'ha permès el luxe d'abaixar els tipus de l'IRPF.
Els ingressos extra obtinguts per la via impositiva no només van propiciar que l'Estat eixugués substancialment el seu dèficit, sinó que li van permetre fer-ho sense haver de contraure la seva despesa. És més, segons dades de la Intervenció General de l'Estat (IGAE), en aquest període la despesa global de l'Estat va pujar un 2,4%. Pel que fa a la Seguretat Social, la seva despesa també va créixer —un 3,8%—, però en aquest cas l'increment és lògic tenint en compte la demanda més gran de prestacions derivada de la crisi.
Vegem ara el procediment seguit a les comunitats autònomes. A diferència del que succeeix amb l'Estat, les bases fiscals de les autonomies són molt reduïdes, de forma que el marge per obtenir nous ingressos apujant impostos és escàs. En el cas específic de Catalunya, el tribut de gestió directa que reporta més ingressos és el de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, però la seva recaptació va caure fins a un 73% entre el 2007 i el 2013 per l'impacte de la crisi sobre el sector immobiliari.
Amb una perspectiva d'obtenció de nous ingressos tan poc encoratjadora, quina alternativa tenien les comunitats per ajustar el seu dèficit? Lògicament, disminuir la despesa. Les dades de la IGAE mostren que, entre 2010 i 2014 la despesa del conjunt de les autonomies es va reduir fins a un 14%. I, pel que fa a les corporacions locals, l'ajust va arribar al 21,4%. És important posar en relleu que, dels 25.000 milions addicionals recaptats en aquest període, l'Estat no va cedir ni un euro als Governs autonòmics. I també ho és recordar que, l'any 2014 l'Estat va transferir a les comunitats 7.000 milions d'euros menys dels que els correspondria per la recaptació tributària real d'aquell exercici —es rebran dos anys després, el 2016—, fet que va minvar encara més els seus recursos.
Aquesta tendència s'ha mantingut durant l'exercici 2015, la liquidació del qual vam conèixer fa uns dies. Segons les dades de la IGAE, entre 2010 i 2015 la despesa de l'Administració central de l'Estat i de la Seguretat Social va pujar un 5,4% i un 3,3% respectivament, mentre que la de les comunitats va caure un 13,4%, i la de les corporacions locals un 21,3%.
Per tant, és just reconèixer que la reputació d'administracions "malbaratadores" que han arrossegat les comunitats autònomes en els darrers anys és, com a mínim, exagerada. Certament, l'objectiu de dèficit assignat al conjunt d'autonomies s'ha incomplert any rere any, però la causa no ha estat una despesa desbocada, com sovint s'apunta, sinó uns objectius de dèficit absolutament irreals. No oblidem que és govern de l'Estat, i no la Comissió Europea, qui reparteix l'objectiu de dèficit global assignat a Espanya entre les quatre Administracions públiques. El Govern reserva a l'Estat el gruix del dèficit autoritzat i imposa a les autonomies un marge exigu, absurd i arbitrari, que no té en compte la natura de la despesa de la qual aquestes són responsables, és a dir, els serveis de salut, ensenyament i benestar.
Catalunya ha estat i estarà compromesa amb l'objectiu d'estabilitat fiscal. De fet, el departament d'Economia i Hisenda treballa en el disseny d'un pla d'eficiència que busca racionalitzar la despesa corrent dels departaments i garantir que els recursos disponibleses destinin allà on més es necessiten. Però no se'ns pot exigir que, després d'un esforç ingent com el que hem realitzat en els darrers anys, executem noves retallades que només aconseguirien empitjorar les condicions de vida dels ciutadans i dificultar la recuperació econòmica. Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2016 no seran ni els que desitgem ni els que els ciutadans catalans mereixen, però la despesa social no patirà cap ajust més. Ja n'hi ha prou d'estigmatitzacions injustes.
Comencem per l'administració central de l'Estat. Com és sabut, l'Estat recapta la major part dels impostos que paguen els ciutadans. Aquesta circumstància possibilita que pugui apujar impostos quan necessita ingressos extraordinaris, i això és precisament el que va fer el Govern espanyol durant els pitjors anys de la crisi: entre el 2010 i el 2014, els successius increments de l'IVA, l'IRPF i els Impostos Especials van permetre a l'Estat recaptar més de 25.000 milions d'euros addicionals a tot el territori espanyol, 5.000 milions d'euros dels quals, per cert, els van pagar els ciutadans catalans. L'any 2015, l'Estat fins i tot s'ha permès el luxe d'abaixar els tipus de l'IRPF.
Els ingressos extra obtinguts per la via impositiva no només van propiciar que l'Estat eixugués substancialment el seu dèficit, sinó que li van permetre fer-ho sense haver de contraure la seva despesa. És més, segons dades de la Intervenció General de l'Estat (IGAE), en aquest període la despesa global de l'Estat va pujar un 2,4%. Pel que fa a la Seguretat Social, la seva despesa també va créixer —un 3,8%—, però en aquest cas l'increment és lògic tenint en compte la demanda més gran de prestacions derivada de la crisi.
Vegem ara el procediment seguit a les comunitats autònomes. A diferència del que succeeix amb l'Estat, les bases fiscals de les autonomies són molt reduïdes, de forma que el marge per obtenir nous ingressos apujant impostos és escàs. En el cas específic de Catalunya, el tribut de gestió directa que reporta més ingressos és el de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, però la seva recaptació va caure fins a un 73% entre el 2007 i el 2013 per l'impacte de la crisi sobre el sector immobiliari.
Amb una perspectiva d'obtenció de nous ingressos tan poc encoratjadora, quina alternativa tenien les comunitats per ajustar el seu dèficit? Lògicament, disminuir la despesa. Les dades de la IGAE mostren que, entre 2010 i 2014 la despesa del conjunt de les autonomies es va reduir fins a un 14%. I, pel que fa a les corporacions locals, l'ajust va arribar al 21,4%. És important posar en relleu que, dels 25.000 milions addicionals recaptats en aquest període, l'Estat no va cedir ni un euro als Governs autonòmics. I també ho és recordar que, l'any 2014 l'Estat va transferir a les comunitats 7.000 milions d'euros menys dels que els correspondria per la recaptació tributària real d'aquell exercici —es rebran dos anys després, el 2016—, fet que va minvar encara més els seus recursos.
Aquesta tendència s'ha mantingut durant l'exercici 2015, la liquidació del qual vam conèixer fa uns dies. Segons les dades de la IGAE, entre 2010 i 2015 la despesa de l'Administració central de l'Estat i de la Seguretat Social va pujar un 5,4% i un 3,3% respectivament, mentre que la de les comunitats va caure un 13,4%, i la de les corporacions locals un 21,3%.
Per tant, és just reconèixer que la reputació d'administracions "malbaratadores" que han arrossegat les comunitats autònomes en els darrers anys és, com a mínim, exagerada. Certament, l'objectiu de dèficit assignat al conjunt d'autonomies s'ha incomplert any rere any, però la causa no ha estat una despesa desbocada, com sovint s'apunta, sinó uns objectius de dèficit absolutament irreals. No oblidem que és govern de l'Estat, i no la Comissió Europea, qui reparteix l'objectiu de dèficit global assignat a Espanya entre les quatre Administracions públiques. El Govern reserva a l'Estat el gruix del dèficit autoritzat i imposa a les autonomies un marge exigu, absurd i arbitrari, que no té en compte la natura de la despesa de la qual aquestes són responsables, és a dir, els serveis de salut, ensenyament i benestar.
Catalunya ha estat i estarà compromesa amb l'objectiu d'estabilitat fiscal. De fet, el departament d'Economia i Hisenda treballa en el disseny d'un pla d'eficiència que busca racionalitzar la despesa corrent dels departaments i garantir que els recursos disponibleses destinin allà on més es necessiten. Però no se'ns pot exigir que, després d'un esforç ingent com el que hem realitzat en els darrers anys, executem noves retallades que només aconseguirien empitjorar les condicions de vida dels ciutadans i dificultar la recuperació econòmica. Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2016 no seran ni els que desitgem ni els que els ciutadans catalans mereixen, però la despesa social no patirà cap ajust més. Ja n'hi ha prou d'estigmatitzacions injustes.