El que (realment) volem per aquest 2025

La meva àvia materna es va tornar més tendra amb l’edat, i la paterna (encara) més tossuda. Jo crec que m’estic tornant encara més flonja per algunes coses i més cínica amb altres, i mira que només tinc vint-i-set anys i és biològicament impossible que estigui entrant a la vellesa.

Fa uns anys que sóc partidària de fer propòsits d’any nou que siguin realistes. De res servirà més que per enfonsar-nos encara més posar-nos propòsits completament irrealistes que pensem que només es deuen a posar-hi una mica de ganes i força de voluntat. Si l’any passat només vas anar al gimnàs una vegada al mes, què et fa pensar que ara hi podràs anar sostingudament tres vegades a la setmana? Si no has anat a una sola classe d’idiomes en els últims tres anys, per què ara, de cop i volta, aprendràs mandarí i faràs swing dues nits al mes? Hem de ser més curosos a l’hora de proposar-nos coses perquè després només acabem tenint una falsa sensació de pèrdua i fracàs quan el problema, en realitat, només es trobava en el plantejament.

I és justament en aquest plantejament que crec que hem de canviar coses. Evidentment, posar-se com a propòsit coses molt fàcils també ens enganya i tampoc ens porta enlloc. En conec alguns que han passat a proposar-se propòsits molt fàcils per garantir el seu èxit, però això és senzillament el mateix problema a la inversa. El que crec que hem de fer, ni que sigui per provar alguna cosa que no hem provat fins ara, és preguntar-nos què ens faria feliços aquest nou 2025: què ens agradaria provar per primer cop? Amb quin nivell d’exigència estarem motivats sense ensorrar-nos en cas de fracàs? On necessitem una empenta per començar a fer alguna cosa que pensem que ens agradarà?

Una vegada vaig sortir amb un pijo anglès que em va inflar el cap com un globus, però amb qui també vaig parlar sense embuts molta estona sobre coses que em van semblar prou interessants. En una de les converses de cafè que vam tenir, em va voler convèncer que la perfecció era un virus i que ell n’estava contagiat. Deia que necessitava una salvació, i que creia que el seu amic, que ara creia en Déu, s’havia casat i tenia una criatura, era el que n’estava més a prop. Jo li vaig dir que me n’alegrava pel seu amic, però que la salvació, fill meu, te l’has de trobar tu. No pots esperar que et salvin. Com tampoc pots esperar que els propòsits d’any nou es compleixin pel simple fet d’haver-los enumerat en una llista a principis de gener.

"La lluita constant per la perfecció no va directament correlacionada amb la felicitat"

Per què no fem propòsits de coses que sabem que ens faran feliços? La vida ja és prou complicada per si sola, per què, com a mínim, no ens proposem aspirar a objectius que no ho siguin tant o que ens acompanyin a estar més contentes o fer-nos el passeig més agradable? És important voler millorar-se, però en aquest punt crec que la meva cita anglesa tenia raó: la lluita constant per la perfecció no va directament correlacionada amb la felicitat. Per això, l’any passat, per cap d’any, em vaig pixar de riure quan vaig conèixer la millor amiga d’una amiga meva en un terrat glaçat. En un intent de fer conversa li vaig preguntar si tenia algun propòsit d’any nou. Em va mirar amb ulls incrèduls i em va estimbar: “sí, oi tant, fumar molt més, engreixar-me i no anar mai al gimnàs”. Aleshores vaig entendre que feia anys que el problema es trobava, evidentment, en el plantejament.