Responsables només davant de Déu i de la història

Aquells que no van viure sota la dictadura de Franco desconeixen algunes de les característiques intel·lectualment més ofensives. Entre elles determinades sentències que els llepes de l’època repetien. Una era la frase encunyada a les monedes: “Francisco Franco caudillo de España por la gracia de Dios”. L’altra és una frase que Franco va pronunciar un dia: “Soy responsable ante Dios y la historia”. No es fa estrany, doncs, que l’hereu Joan Carles I hagi sortit una miqueta viciat. Passarcomptes? De què em parla?

En realitat, malgrat la crítica, justificadíssima, que se li vulgui fer, el tarannà que transpiren aquelles frases és el de la majoria d’espanyols. I de catalans, per suposat. Em refereixo a no voler mai donar explicacions dels propis actes. Mai passar comptes. A casa nostra es desconeix allò que al món anglosaxó s’anomena accountability. Fixin-s’hi, entre nosaltres mai es donen explicacions ni es demanen excuses. No s’estila, fa vergonya. No parlem, per suposat, de dimissions i altres accions que vagin més enllà, encara.

Trobo molt oportú que hagi sorgit un moviment que intenta denunciar aquesta mancança. Es diu Mesurar per Avançar. Esclar que aquest lloc web es limita a les actuacions públiques. I fa un repàs de com, a d’altres països, els governants passen comptes. Entre elles el compliment dels pressupostos, de les promeses fetes pels govern, compromisos electorals, etc. Catalunya està a la cua pel que fa referència a passar comptes. Clar que els organismes que han de vigilar l’acompliment de promeses i objectius ha de ser gent independent. I, a casa nostra, d’independent, no ho és ningú.

A casa nostra es desconeix allò que al món anglosaxó s’anomena 'accountability'

Tothom, qui més qui menys, té el cul llogat. La cosa no només no evoluciona favorablement, sinó que retrocedeix sensiblement. Fa uns dies vam conèixer que els partits de govern a Catalunya presumeixen de no finançar-se irregularment. I, per donar-ho a conèixer ostensiblement, esbomben a tort i a dret que entre el 10% i el 20% dels seus ingressos provenen del peatge que paguen els càrrecs públics que els partits han nomenat. Oi que sembla increïble? De la corrupció en fan virtut. Com més càrrecs públics designin, més transparents pel que fa al finançament. Realment el nostre país és allò que els madrilenys, amb molta gràcia, diuen: ¡como para mear y no echar gota!.

Aquest vici de no passar comptes és universal entre nosaltres i, després d’haver-hi meditat molt i d’haver observat molts casos, m’adono que és el principal responsable de la petitesa de les nostres empreses. La  nostra empresa familiar no creix perquè, al capdavall, no vol que ningú li digui què i com ha de fer les coses. Això comporta no voler tenir socis que, probablement, farien que l’empresa s’expandís. Amb socis cal tenir un consell d’administració que realment controli al màxim executiu de l’empresa – diguin-li conseller delegat, o com vulguin –. I tenint un soci no es pot posar mà a la caixa quan es vol – un altre dels vicis –. Arribat el cas, l’accionista majoritari prefereix vendre, o tancar, que no pas haver de passar comptes amb un accionista, ni que sigui minoritari. El cas de la família Peugeot (propietària del 2% del grup PSAPeugeotCitroën) és impensable entre nosaltres. O de la família Ford.

Personalment ho he viscut dos cops. Però n’explico un de claríssim. Una empresa IT catalana que anava justa. Li vam presentar un possible soci italià, enorme. Gràcies a un assessor financer que assegurava defensar els interessos del l’empresa catalana, la compra, parcial, finalment no va tenir lloc. Dos anys més tard l’empresa es va fragmentar i va ser venuda a bocins. Això sí, els antics accionistes es van poder comprar molts Mercedes.

La nostra empresa familiar no creix perquè, al capdavall, no vol que ningú li digui què i com ha de fer les coses

Ah, me n'oblidava! Un dels promotors de Mesurar per Avançar és una nova associació anomenada Catalunya Sense Límits. Els seus punts principals:

• Aconseguir que la societat catalana tingui valors favorables al dinamisme empresarial, al rol actiu de la societat civil i a la col·laboració publico-privada.
• Generar discussions, debats, iniciatives i polítiques -tant públiques com privades- que afavoreixin aquests valors.
• Aconseguir que les administracions públiques catalanes actuïn d’acord amb aquests valors.

Als seus promotors els agrada qualificar Catalunya Sense Límits com un Action Tank enlloc de Think Tank. Sobre tot al Salvador Garcia Ruiz, l’impulsor principal, que pensa que ja és hora d’entrar en acció. Perquè pensat, el que es diu pensat, la veritat és que sobre aquest tema ja està tot dit.