Les eleccions municipals també són obsoletes

Al llarg de la història els humans ens hem anat reunint en grups cada cop més grans i complexos que han necessitat una continuada evolució de les normes i sistemes de convivència. La solució per ordenar i administrar la vida d’un grup de cinc-centes persones podia deixar de funcionar quan el grup creixia fins a desenes de milers, i la nova solució tornava a deixar de funcionar quan el grup arribava a ser de milions de persones, i així successivament. Amb el pas dels segles el resultat ha estat un sistema de governança amb institucions que van des del món local fins a l’autonòmic, l’estatal, el continental i el mundial. Tenim l’Ajuntament de Sabadell, el Consell comarcal del Vallès Occidental, la Diputació de Barcelona, el Govern de la Generalitat de Catalunya, el Reino de España, la Unió Europea i l'Organització de les Nacions Unides. Cadascun d’ells engloba els anteriors, com les capes d’una ceba, i al cor de tot hi ha els governs locals. Els ajuntaments són la primera i més pròxima de totes les capes formals del nostre sistema polític.

El mes que ve hi haurà eleccions municipals a tot el territori espanyol i cada municipi triarà els seus representants, les persones que s’encarregaran d’un munt de coses com ara administrar el pressupost de la població, definir els plans urbanístics, dissenyar les polítiques de mobilitat, fer una major o menor aposta pel turisme o el teixit industrial, vetllar per la salut i l’ensenyament, garantir la neteja, el manteniment i la seguretat, promoure la cultura i defensar el patrimoni. Els veïns ens ajuntem i triem qui volem que es cuidi d’administrar la nostra població. És la més propera de les institucions i probablement la que té un major impacte en el dia a dia de les persones.

Abans, molt abans, el més habitual era que una persona naixés, visqués i morís al mateix poble. L’enginyeria i la tecnologia del segle XX han augmentat de manera molt significativa la mobilitat de la població i ara és molt habitual que una persona visqui a una població, però treballi a una altra, i malgrat anar i tornar cada dia en cap cas es plantegi mudar-s’hi. Fins i tot n’hi ha que porten cada dia els seus fills a una escola d’un altre municipi. O que satisfan les seves inquietuds culturals de teatre, música o art amb equipaments que no estan al seu poble. La gent es mou. Cada dia.

La carta de ciutadania no hauria d’estar vinculada només al lloc de residència sinó també al grau de compromís

No és normal que el criteri del qual depenen els nostres drets polítics sigui només on tenim el domicili. Ni és normal ni és just.

La carta de ciutadania no hauria d’estar vinculada només al lloc de residència sinó també al grau de compromís, i el que hauríem d’acreditar no és un domicili sinó una activitat. Si acredito que visc a Sabadell puc participar políticament a Sabadell, però si acredito que treballo a Terrassa també hauria de tenir alguns drets polítics a Terrassa, i si acredito gaudir amb una certa freqüència de l’oferta cultural de Barcelona també hauria de tenir algun dret. Hi ha gent que no viu a Barcelona que és normal que no pugui decidir qui ha d’ocupar l’alcaldia, però que hauria de tenir dret a participar sobre el seu transport públic, de la mateixa manera que hi ha gent que no viu a Terrassa que hauria de tenir dret a participar sobre el seu pla urbanístic, o que no viu a Sant Cugat, però hauria de poder participar sobre el seu model assistencial. Hi ha coses de Barcelona que s’haurien de decidir tenint en compte l’opinió de gent que viu a Figueres.

Ja no estem al segle XVIII i amb la tecnologia actual és perfectament possible i raonable gestionar els drets d’una manera més acurada, en lloc de concentrar-los tots al voltant d’una idea tan concreta, limitada i antiga com el domicili. Una ciutat és una plataforma de serveis, d’espais relacionals i d’activitat econòmica i cultural que afecta més gent que no pas els qui estan empadronats. Estem al segle XXI: el concepte d’identitat ciutadana, i els drets i deures que se’n deriven, demana una posada al dia.