Recuperem els plans estratègics

Va haver-hi un temps en que qualsevol empresa, país o organització seriosa tenia un plaestratègic com a mínim a cinc anys vista. Eren plans que analitzaven l’entorn i les capacitats tant pròpies com de la competència, així com les expectatives tant comercials com polítiques, legals, tecnològiques o socials, i combinant tot això es definien diferents escenaris, es feien apostes i es prenien decisions. Era un fullderuta que donava perspectiva més enllà de l’any en curs.

Però ja fa un temps que tant la tecnologia com la política estan en un frenesí constant de novetats que ens han acabat convencent que és absurd intentar preveure o planificar gaire res. El món s’ha tornat insuportablement curtplacista. Les empreses cotitzades ens han acostumat a les presentacions trimestrals de resultats, de les quals en depèn en bona part la carrera professional i la fortuna dels seus equips directius.

Ni els pressupostos es poden considerar ja del tot estables, i és habitual revisar-los dins el mateix any en funció de com evolucionen els diferents indicadors. Constantment hi ha novetats tecnològiques i legals que modifiquen les regles de joc, i es reclama a les organitzacions que siguin àgils, dinàmiques i adaptatives. El que pesa a la presa de decisions ja no és la visió a mig i llarg termini, sinó els resultats a curt. El nou pla estratègic és el pla d’acció.

Tant la tecnologia com la política estan en un frenesí constant de novetats que fa absurd intentar preveure o planificar gaire res

És cert, en el món actual és molt complicat dibuixar escenaris estratègics a cinc anys vista, però és evident que l’alternativa no pot ser gestionar any a any. Cal prendre perspectiva, i si a cinc anys no funciona el que cal és ampliar el focus. Si ho pensem bé, els plans estratègics continuen sent més necessaris que mai, però els hauríem d’estar fent com a mínim a 15 o 20 anys vista. Pot semblar una bestiesa en un món tant volàtil i accelerat, però si posem les llums llargues, llargues de veritat, les coses es veuen força més clares.

Per exemple, el sector sociosanitari està cridat a protagonitzar una transformació profunda i radical. D’un model reactiu consolidat durant milers d’anys, a un pròxim model proactiu que serà motor de nous serveis i noves organitzacions. De “no em trobo bé, trucaré al metge” a “m’ha trucat el metge, diu que no em trobaré bé”.

Si bé és cert que la planificació estratègica a cinc anys pot ser confusa, a quinze o vint anys és reveladora

Enlloc d’anar a l’hospital perquè et fa mal el braç i el pit i tens por que sigui un atac de cor, rebre una trucada advertint que les constants vitals detectades pel teu rellotge creuades amb la teva història estan advertint d’un alt risc d’infart, i que no et moguis perquè ja hi ha una ambulància en camí gràcies a que estàs geolocalitzat. Aquest exemple us pot incomodar, o fins i tot semblar aberrant, excepte que ja hagueu patit tres atacs de cor i sigueu vosaltres mateixos els qui heu demanat estar monitoritzats en temps real perquè us hi jugueu la vida.

Aquesta visió d’una salut proactiva basada en dades en temps real i radicalment personalitzada és d’una certesa gairebé absoluta si ho projectem a quinze o vint anys, però és del tot improbable en els propers cinc anys. Ara mateix no hi ha gairebé res preparat per un servei així, ni la llei, ni les empreses i molt probablement tampoc alguns sectors de la societat. Però és indispensable que hi hagi aquesta mena de visió estratègica a les taules de direcció del sistema públic de salut o als equips de direcció de qualsevol mútua, hospital o laboratori farmacèutic. Si bé és cert que la planificació estratègica a cinc anys pot ser confusa, a quinze o vint anys és reveladora. I passa el mateix quan penses en automoció, banca, música en directe, comerç, justícia o ensenyament. Necessitem plans estratègics a quinze anys vista, són indispensables per garantir el futur de les nostres iniciatives, siguin socials o empresarials.